Search
Amazones / Brasil / La Volta al Món / Sud Amèrica

5 DIES PER L’AMAZONES

Teníem moltes ganes de conèixer aquest territori, tantes que els dos ho havíem inclòs dins del top5 del nostre viatge. Hem passat 5 dies en unes cabanyes en el llac Acajatuba, un afluent del riu Negre, que a la vegada és l’afluent principal del riu Amazones. Volíem conèixer com es viu en aquesta regió i com la vida gira al voltant del riu i de la selva. És la primera vegada que estem tants dies desconnectats de tot; ni telèfon, ni internet, ni comunicació amb res ni ningú fora d’aquesta comunitat.

La nostra estada ha estat a Tucan Lodge, la casa del Fabio i la seva dona Cecília, on han construït tres cabanyes de fusta amb sostre de fulla de palmera per allotjar les seves visites. Ella ens ha cuinat el millor menjar que hem provat fins al moment i ell ens ha fet de “guia” durant tots aquests dies acompanyant-nos en les diferents activitats que es poden fer per la zona. Una altre opció, que també vam estar mirant però resulta el doble de car, és agafar un vaixell durant els mateixos dies i recórrer el riu realitzant les mateixes activitats, alguns en camarots i altres dormint en hamaques.

El primer contacte amb la selva va ser anant a veure els igapós, entrades d’aigua per la selva quan el riu està alt i permet navegar amb la barca per dins. Això només passa una meitat de l’any, l’època de pluges quan el caudal del riu puja substancialment i part dels boscos s’inunden. L’altre meitat s’anomenen igaparé, en època seca, quan només queden petits rierols alguns d’ells transitables amb canoa.

Només arribar, en Fabio ens va explicar perquè li faltava un dit. Quan tenia 13 anys va anar a pescar piranyes, una d’aquestes un cop fora l’aigua li va mossegar i li va arrencar el dit sencer. Ens va intentar tranquil·litzar dient que només mosseguen si hi ha sang o es senten nervioses…

Tot i això, per la tarda vam fer el nostre primer bany al riu Negre, sense pensar gaire amb les besties que podien haver sota els nostres peus. Aquest riu és completament negre, de fet, al banyar-se no es veu ni a la distància del melic. La causa és l’acidesa que generen al descomposar-se totes les fulles que hi cauen i fa que la densitat de l’aigua sigui molt més elevada que l’Amazones, formant el conegut trobament de les aigües a prop de Manaus.

Volíem experimentar la sensació de passar una nit al mig de la selva Amazònica i així ho vam fer. Vam endinsar-nos uns quants quilòmetres, primer en barca i després caminant, fins a trobar una explanada on penjar les hamaques en les que passaríem la nit. Vam aprofitar per fer un treckig abans de que es fes fosc. A la tornada vam encendre un foc i vam cuinar-nos ala brasa el peix i el pollastre que portàvem mentre escoltàvem el soroll dels animals. A la selva més frondosa del món es poden trobar molts animals, tant perillosos com el jaguar o la pantera.

Que dir de les aranyes o les serps com l’anaconda que habiten aquestes terres. Ens vam començar a acollonir quan vam veure que el Fabio portava una escopeta, pel que pogués passar… Aquí el sol cau ràpid i a les 18 de la tarda ja és completament fosc. Ens esperaven hores i hores allà enmig del no res i del tot a la vegada. La nit va passar molt a poc a poc, pràcticament sense poder dormir. El terra de la selva està completament cobert de fulles seques, que s’han anat acumulant durant els anys. Això feia que durant la fosca nit sentíssim com les fulles cruixien com el pa sec, sentint com els animals s’acostaven a la nostra hamaca, sense saber ni veure el tamany de les seves dents… Va ser una experiència increïble, tot i la gran quantitat de mosquits i el cansament de no dormir.

La resta de dies les activitats típiques que es fan en totes les excursions: anar a pescar piranyes, sortir de nit per anar a buscar caimans, aquí coneguts com a jacarés i anar a conèixer el Samauma, l’arbre més gran de l’Amazònia.

 

EL BORRACHERO DEL POBLE

Vam visitar també la comunitat local Acajatuba, el poblat més gran al voltant del llac on hi ha 4 cases, un camp de fútbol, una esglèsia i una escola. Només fa 7 anys que va arribar l’electricitat en aquest poble i conseqüentment a la resta de cases del voltant d’aquesta part del riu. Aquí vam conèixer el borrachero del poble. Un home gran que portava tota la vida dedicada al cautxú i que ens va ensenyar tot el procés des de l’extracció de la resina de l’arbre Seringueira. Borracha significa cautxú (goma) en portuguès i els tallers de pneumàtics són les borracheries.

A finals del segle XIX  (1879-1912) es va produir l’anomenada primera febre del cautxú en el territori de l’Amazònia, augmentant el procés colonitzador i transformant grans ciutats com Manaus a causa de la riquesa que es generava. En aquest moment el territori estava habitat majoritàriament per ètnies indígenes, que van ser esclavitzades. Més tard, els anglesos van robar llavors dels arbres del cautxú per plantar-los a la Malàisia Britànica i fent una producció molt més rentable. Va ser així la caiguda de la febre del cautxú a l’Amazònia, amb una forta davallada dels ingressos, mansions abandonades i poques esperances per famílies senceres que es dedicaven a l’extracció.

 

ELS INDÍGENES

No teníem masses expectatives en la visita a la tribu indígena Tucano que hi ha a al riu Negre. Ens havien explicat per sobre en que consistia i ens semblava una actuació forçada que fan pels turistes. No anàvem mal encaminats, tot i això vam sortir contents. Els Tucano són una comunitat indígena representada per 9-10 famílies. Cada família viu en una casa, sense parets, amb espais totalment oberts i dormen tots en hamaques. No anàvem mal encaminats perquè només entrar en una cabanya gran on fan les celebracions, hi ha tot de paradetes de cada família per vendre artesania a un preu molt elevat. Al cap de poc comença el ritual. Com nosaltres només érem dos ens ho van fer personalitzat (al marxar va venir un grup gran que els hi feien exactament el mateix). Un de la tribu, amb un espanyol molt aconseguit, ens va introduir una mica la seva comunitat i ens va explicar els balls típic que feien com a rituals en diferents circumstàncies. Ens van fer 3 balls diferents on participaven tan els homes com les dones, inclús hi havia algun nen que s’estava iniciant. A més, ens explicaven el significat de cada un d’ells.

Nosaltres volíem veure una mica més. Per això li vam demanar al noi que ens portes a fer una volta pel poblat i ens expliques una mica més a fons quin tipus de vida tenien. Ara mateix tota la comunitat està dedicada 100% al turisme. Els dies de més feina poden arribar a repetir la cerimònia més de deu vegades, fins i tot sense temps de menjar. És la seva feina actual. Ells tenen el seu propi idioma però com els nens van a una escola pública prop de la comunitat, aprenen el portuguès. La seva vestimenta és per els rituals dels turistes, tot i que les pintures els hi pot durar setmanes. Només van a Manaus per temes burocràtics que necessiten fer per rebre subvencions. A nosaltres l’entrada ens anava inclosa però cobren R$25 per persona, a més de les ventes d’artesania i les donacions que demanen després dels rituals. Tres cops a l’any fan una celebració per introduir els nens i escollir els possibles líders. És llavors quan fan els rituals de la ayahuasca i els hi donen a provar als més menuts.

Ens va agradar perquè són completament oberts i sincers. Diuen que són indígenes “ja mig civilitzats” i que es dediquen a explicar al turisme la seva vida. A més, parlen d’altres comunitats perdudes en l’Amazonia, les quals són indígenes tradicionals molt difícil de poder visitar al ser més hostils cap al forester, per tal de preservar les seves costums. 

L’últim dia vam anar a conèixer els dofins. Fa poc que s’ha identificat una espècie de dofí diferent i passen a ser 3 les que habiten aquest riu. Tots viuen en llibertat i només són els dofins rosats els que es deixen acostar a canvi d’algun que altre peix. De la vintena que hi ha identificats per la zona només van venir 3 o 4, suficients per poder jugar una estona amb ells i veure aquest color rosat de la seva pell. Per la tarda, vam agafar unes canoes amb la gran sort que quan estàvem al mig del riu, un munt de dofins ens van acompanyar durant una llarga estona. Ens trobàvem rodejats pel més menuts.

Visitar el territori de l’Amazonia és una experiència única. Hi ha una gran varietat de fauna i flora difícil d’imaginar, però sobretot hi ha pau i tranquil·litat. Aquí la gent va a un altre ritme. Tota la comunitat es desenvolupa al voltat del riu. Cases flotants que fan de benzinera, altres que fan de supermercat, una farinera rodejada de plantes medicinals, un pescador que regala als veïns tot el sobrant de la jornada i de tant en tant es veuen passar els vaixells dels guiris que van a fer les excursions. La millor manera de conèixer-ho és dedicar-li alguns dies, segur que amb 4 és més que suficient, i sortir de la gran ciutat com és Manaus per endinsar-se a la selva més gran del món.

Recomanaríem anar al nostre Lodge. Un matrimoni molt agradable i servicial que et fan sentir molt còmode i passar uns dies increïbles. Vam trobar a faltar per això un guia que ens expliques, i no només ens acompanyes. Tot i que el nostre guia es coneix molt bé la zona i porta tota la vida vivint allà, ens va faltar informació que segurament altres guies més formats si proporcionen. Potser pel handicap de l’idioma o potser perquè no és la seva manera de fer.

Vam trobar el Tucan Lodge a través d’en Xavi Roca, un català que porta mitja vida vivint  a Manaus i es dedica al turisme. Ell ens va venir a buscar a l’aeroport i ens va portar fins a l’allotjament. Ens podeu demanar el seu contacte en cas que estigueu interessats en un experiència tant increïble com la nostra! Ho recomanem!