La nostra entrada a Xile va ser d’allò més desigual en dos dels aspectes que considerem més importants a l’hora de viatjar: la temperatura i la butxaca. Veníem de Bolívia, a l’altre banda dels Andes, on vam arribar a unes alçades de 5.000 metres i temperatures sota zero durant la travessia que vam fer pel Salar d’Uyuni. No ens imaginàvem de cap de les maneres que passada la frontera hi hauria unes diferències de 35 o 40 graus centígrads. Evidentment estàvem al desert d’Atacama.
L’altre xoc impactant al aterrar a Xile va ser l’econòmic. Bolívia és un país barat, dels més barats de Sud Amèrica i en comparació a la zona turística d’Atacama la diferencia és abismal.
San Pedro és un dels llocs més coneguts de Xile i segurament de tot el continent. És un territori d’obligada parada per conèixer els seus paisatges tan característics: el desert d’Atacama i la serralada dels Andes que l’acompanya. Considerat el desert més àrid del planeta (per la seva escassetat d’aigua) té una superfície de 105.000 km2, comparable a països com Corea de Sud o Islàndia.
San Pedro s’ha convertit en un poble plagat de turistes que venen a veure els punts més importants que hi ha al voltant. Parlem d’un poble autèntic del desert, amb carrers de terra, poques ombres, una plaça central amb diferents restaurants i un parell de carrers principals, peatonals, amb agencies a banda i banda que no paren d’oferir tours. La vida aquí no és barata, i els locals viuen pel i del turisme.
La millor recomanació és dormir més allunyat del centre, nosaltres vam anar a Portal del Sol, a 15 minuts caminant de la plaça central on la Marisela ens va atendre amb una simpatia i hospitalitat immillorable i ens va fer sentir com a casa. La nostra valoració AQUÍ.
Si es vol menjar bé i barat es pot anar als locals que hi ha davant del camp de futbol on ofereixen menús de migdia per 3.800 pesos. L’opció que mai falla són les ultra conegudes empanades xilenes que es poden trobar a tot arreu.
Quatre dies van ser els que vam dedicar a Atacama. Hi ha infinitat de coses a fer i bàsicament només 2 opcions factibles: llogar un vehicle per conèixer la zona per un mateix o contractar els serveis d’una agencia que et faciliti el transport. Nosaltres vam optar per aquesta segona opció, tenint en compte que hi ha llocs on és difícil anar per un mateix, i ho vam fer a través de Denomades, la mateixa agencia que el Salar d’Uyuni. Les opcions escollides per visitar van ser tres: els Geysers del Tatio, el Valle de la Luna i la Laguna Cejar. A més hi ha altres opcions interessats (algunes nosaltres ja les havíem vist a Bolívia) com Lagunas Altiplaniques, Termes de Puritama, Valle del Arcoíris, Salar de Tara i Piedras Rojas. S’ha de pensar que en el desplaçament no està inclosa l’entrada al parc o reserva nacional, i aquesta acostuma a ser cara. També són interessants els tours astronòmics, que s’han de reservar amb temps, ja que aquests regió de Xile és coneguda per tenir una bona quantitat d’observatoris gràcies a la poca contaminació lumínica i a la claredat permanent del cel.
Tothom coneix el Mar Mort i la capacitat per flotar en les seves aigües salades. Bé doncs, això mateix també passa a Laguna Cejar. Un conjunt de llacunes dins del Salar d’Atacama on la gran quantitat de sals minerals fa que la flotabilitat sigui molt més elevada. El bany està permès en una d’elles i realment és tota una experiència. Banyar-se sense enfonsar-se és estrany però molt divertit. A final de l’excursió, després de veure els Ojos del Salar, es va a veure com s’amaga el sol i es transformen els colors del cel i de la serralada dels Andes, tot un espectacle.
Per visitar els Geysers del Tatio es comença a fer camí ben d’hora, abans de que surti el sol. A 90km de San Pedro i a 4300 metres es troba aquest camp geotèrmic. Es tracta del tercer espai amb geysers més gran del món per darrera de Yellowstone i Kronotski, rús, amb unes 80 sortides d’aigua i vapor a 85ºC. Al ser una zona volcànica, el magma interior calenta les cavitats d’aigua i aquest augment de pressió juntament amb uns conductes cada cop més estrets fa que surti disparat cap a l’exterior. Són geysers diferents als de Bolívia, mentre aquells treien vapor i gasos a molta pressió, aquest expulsen vapor i aigua a una pressió menys elevada.
Aquesta zona és considerada un supervolcà potencial. És a dir, hi ha a l’interior una càmera magmàtica d’unes dimensions mil vegades superior que un volcà convencional del que una suposada erupció canviaria el clima global durant molts anys i s’entraria en un hivern volcànic a tot el planeta. Estem parlant d’una erupció difícil d’imaginar que es pot produir a poc llocs de la Terra. De fet, fa milions d’anys se’n va produir una en aquesta regió dels Andes formant els paisatges que es veuen avui en dia.
De camí de tornada es para a Machuca, un poble al mig dels Andes on hi viuen quatre locals. Curiosament aquest indret havia estat abandonat fa anys però l’activació del turisme va fer tornar a la gent. Això sí, aquí només es veu moviment de 9-12h temps en que les agencies tornen cap a San Pedro i paren en aquest petit poblet.
L’última visita va ser al Valle de la Luna, un espai de paisatges desèrtics molt característics situat a pocs quilometres de San Pedro. Si una imatge es té d’aquest desert segur que prové d’aquesta vall, anomenada així per la seva semblança amb el satèl·lit. Les formacions rocoses de la zona són dignes de contemplar i de fer algun petit trekking a l’interior. Per acabar de rematar, es va a veure una de les millors postes de sol que hem vist fins ara a la Piedra del Coyote.
