Conèixer l’illa de Flores era un dels nostres propòsits abans que se’ns acabés el visat d’un més per Indonèsia. No ens quedava massa temps però, tot i que ens hagués agradat creuar l’illa de punta a punta, vam poder gaudir d’uns increïbles dies a Bajawa envoltats 100% del locals.
No mentiríem si diem que la gent de Bajawa ha esta fins ara la gent més propera i més agraïda que hem trobat en tot el viatge. Això depèn de l’experiència que cadascú tingui en el seu propi recorregut però la sensació que vam tenir va ser de generositat i molta simpatia en tot moment. Només un petit impediment va fer que no poguéssim entrar en el seu món i compartir punts de vista, l’idioma. En aquests poblets al centre de l’illa poca gent parla anglès i es va difícil establir conversa en moltes ocasions.
La ciutat de Bajawa en sí no és gran cosa. Una mica de desordre com és habitual i amb la curiositat de visitar els seus mercats. El que realment val la pena d’aquesta zona és agafar una moto i anar a fer ruta pels poblets tradicionals que hi ha als voltants. Perdre’s entre els carrers, establir contacte amb els locals i viure les costums més ancestrals de les seves celebracions.
Ens vam quedar tres nits al Bajawa Roo, apartat del centre però amb possibilitat de llogar una moto allà mateix. Té unes habitacions senzilles i amb bones vistes. Ofereixen un esmorzar bàsic inclòs i a més tenen un restaurant on sopar plats locals a un bon preu.
Ngada és el nom de l’ètnia de la gent que viu ens els pobles tradicionals als voltants de Bajawa a més de ser el nom de la regió on es troben. Avui en dia encara conserven una forma de viure i una arquitectura molt tradicional. Cases fetes de fusta amb fulles seques, on pengen les banyes dels búfals i els cranis dels porcs que han sacrificat en les seves celebracions. El seu aïllament al mig de l’illa de Flores ha permès conservar aquesta cultura.
El primer dia va començar al petit poblet de Langa. Una plaça central i cases al voltant tot envoltat de teles al terra on assequen els grans de cafè. I és que la zona de Bajawa és zona cafetera. Passejant vam conèixer una tota una família que ens van convidar a entrar a casa seva, a seure amb ells a la terrassa i a veure’ns un cafè dels que ells mateixos cultivaven. La veritat és que estava molt bo tot i que el preparen d’una manera molt diferent a la nostra.
Vam seguir cap a Bela, molt a prop del primer poble. No cal dir que el recorregut en moto per aquesta zona ja ho val, amb uns paisatges al·lucinants. A Bela ens vam trobar amb un grup de nens que jugaven a la plaça central i ens van acompanyar pel poble mentre ens fèiem selfies, tot un espectacle de riures. El següent poble tradicional i segurament el que millor es conserva de tots va ser Bena, per nosaltres però va ser el que menys ens va transmetre. Potser perquè està massa explotat inclús pagant 25K per visitar-lo o perquè la gent ja està tan acostumada a les visites que no s’il·lusiona de la mateixa manera quan veu un occidental. És més, ja tenen paradetes a pràcticament cada casa on vendre als turistes, cosa que a altres pobles no passa, i et fa la sensació d’estar en una atracció turística més que en un poble típic, a nosaltres ens van atreure més els pobles petits i aïllats.
Per fer-nos una idea, absolutament cada cop que ens creuàvem amb un local anant en moto ens saludaven. Cada cinc segons escoltàvem el Hello Mister amb una energia positiva que ens enganxava.
Just al costa de Bena hi ha un altre poble més petit, Luba, on no hi ha molta gent així que es més fàcil visitar-lo. Hi ha una escola a dins amb un camp de futbol i a la part de dalt es veuen les tombes a la paret. Ens vam perdre entre més pobles en busca de unes hot springs i vam seguir direcció a Wogo, un altre poble que queda en direcció a Ende.
Poc abans d’arribar a Wogo, vam veure al carrer una furgoneta amb inscripcions de Catalunya, Camp Nou, Canaletes, i la cara del Messi i el Suárez a banda i banda. Ens va cridar l’atenció i vam parar per preguntar. Ens va rebre una dona molt simpàtica que ens va convidar a un cafè a casa seva. Ens va explicar que el seu marit tenia amics catalans i els hi encantava el Barça, com a tot el país, vaja. Ells eren tan fanàtics que li havien posat Suárez de nom en el seu fill petit! El que no ens quadrava gaire era que el seu fill gran es digués… Morientes!!! Es notava un clar canvi de mentalitat, a millor evidentment!
A Wogo vam estar de sort, estaven preparant una celebració important d’una casa recent reformada del poble. Aquestes celebracions duran dies i quan vam arribar estava tothom al carrer, ni un sol turista en tot el poble, i ens van rebre amb menjar i explicant-nos l’esdeveniment. Havien cuinat porc a la brasa per tothom i arròs i ens van convidar a tornar el dia següent per veure com honoraven el propietari de la casa.
Les celebracions per casa nova o reformada són les festivitats més grans pels Ngada i en les que es deixen un dineral, fins i tot més que pels casaments. Hi ha dansa, música, molt menjar i, la part més dura de totes, matances. Es sacrifiquen desenes, fins i tot centenars de porcs (depenent de les possibilitats de l’amo de la casa i el seu rang social) i algun búfal durant els tres dies que dura la celebració i es van cuinant per alimentar a tots els convidats, que poden arribar a ser centenars de persones.
El segon dia de la celebració el vam passar pràcticament sencer al poble, mesclats entre els Ngada, algun periodista de Java i un fotògraf local i només un parell d’estrangers més. Al arribar semblava tot molt tranquil i similar al dia anterior però cap al migdia va començarà omplir-se el poblet de gom a gom. Els porxos de totes les cases estaven abarrotats de gent compartint àpats begudes i converses. Vam tenir la sort de conèixer un noi Ngada que havia estudiat a Java i parlava molt bon anglès i ens va poder introduir una mica més explicant-nos què era el que estàvem veient. Estàvem ja a punt de marxar quan un home del poble amb un anglès molt limitat ens va dir que esperéssim que just començava lo bo. Vam fer-li cas tot i que no ens vam acabar d’entendre. De sobte, van començar a desfilar diferents famílies que portaven els seus porcs, i algunes búfals, com a ofrena. Un cop totes havien honorat al homenatjat, els homes del poble van anar a buscar una espècie de tro de fusta de bambú fet a mà en el que van carregar a l’amfitrió per passejar-lo, entre música, cants i danses, per tot el poble repetides vegades. Tot un espectacle. És increïble i envejable que hagin aconseguit mantenir tant vives les seves costums ancestrals.
El tercer i últim dia de la celebració, malauradament no vam poder assistir-hi ja que volàvem cap a Kupang. De fet, si hi haguéssim pogut anar hagués estat massa dur per a nosaltres perquè el tercer és el dia gran, el dia de la gran matança en el que una quantitat exagerada d’animals són sacrificats a la plaça del poble davant de tothom.
Entre tanta celebració vam anar a fer una volta amb moto per la zona i vam arribar a una seminari per futurs capellans (cal recordar que a l’illa de Flores són cristians degut que va ser una colònia portuguesa). Ens va picar la curiositat i vam entrar-hi sense saber què ens hi trobaríem, ni tant sols si ens hi deixarien quedar una estona.
Només arribar un grup d’adolescents se’ns va acostar sorpresos de veure’ns allà i van accedir de molt bona gana a ensenyar-nos la seva escola. Vam arribar a una sala on estaven fent una activitat d’anglès en la que hi participaven també nens i nenes d’altres escoles. Una molt bona iniciativa que portava als estudiants a practicar l’idioma en un ambient distès mentre feien nous amics.
Els professors no van trigar en demanar-nos que agaféssim el micròfon i els parléssim de qualsevol cosa. Mentre ens presentàvem ells ens escoltaven en silenci, asseguts a terra i, la nostra sorpresa va ser quan al dir que érem de Barcelona, els nens i nenes es van tornar totalment bojos saltant i cridant “Barcelona, Barça, Messi” i ensenyant-nos les seves carpetes i llibretes folrades amb l’escut i fotografies dels jugadors del Barça. Semblava ben bé que ens haguéssim tret al mateix Messi de la butxaca. La tranquil·litat de l’aula es va convertir en un deliri futbolístic per uns minuts. L’espontaneïtat i alegria que vam veure en els nens de Flores no l’havíem vista enlloc. Són la prova irrefutable que es pot ser més feliç amb molt menys.
