Hi ha dues maneres principals per arribar de Yogya a Bali; amb avió o fent la ruta dels volcans. Una ruta que travessa la meitat de Java durant 3 dies i en la es visiten dos volcans ben característics: Bromo i Ijen.
Nosaltres vam contractar una excursió amb Sakha Holiday. També hi ha la possibilitat de fer-ho pel propi compte però vam veure que un cop allà, el desplaçaments podien sortir més cars ja que, a més de ser una zona remota, també hi ha bastant turista i els locals s’aprofiten per augmentar els preu pels trasllats al volcà.
Pel matí vam agafar un tren a Yogya que després de 7 hores ens va deixar a Probolingo, allà ens van venir a buscar per portar-nos a un petit hotel a prop de la zona volcànica de Bromo on vam fer nit. Bé, fer nit és un dir perquè l’endemà a les 3 de la matinada ens van venir a buscar per portar-nos a veure la sortida del sol des d’un mirador on es veia Bromo i uns quants volcans més. Per ser sincers, les vistes des d’allà són increïbles i tot i ser una experiència molt cansada, és gratificant. Un cop el sol ha pujat, es baixa cap el volcà per fer una caminada fins al cràter.
Al cap d’uns 30 minuts i una petita pujada i escales s’arriba a dalt des d’on es veu Bromo fumejant. Sinó haguéssim estat mai a cap volcà, ens hauria sorprès veure tot el fum des de dins del cràter, però clar, acabàvem de tornar de Tanna on vam veure un volcà en erupció, així que teníem les expectatives massa altes.
Un cop tornats a l’hotel, i ben esmorzat, vam començar la ruta en cotxe fins a Ijen. En total van ser més de 5 hores fins arribar a l’allotjament on vam fer nit amb altres viatgers. Per seguir la costum dels últims dies, l’endemà ens vam llevar a la 1h de la nit per sortir en direcció aquest volcà de sofre. Anàvem a veure el Blue Fire, el gas de sofre que al escalfar-se amb la calor del volcà provoca aquest “foc blau” que només es pot veure en la foscor. A les 2.30h de la fosca nit obren les portes per començar a pujar. En total són casi dues hores amb una pujada força inclinada fins arribar a la cresta, un cop a dalt un descens per dins del cràter amb escales de pedra et porta fins a la zona de treball.
Pel camí ja et vas creuant amb els treballadors que han començat la seva jornada pujant sacs de pedra de sofre de fins a 90kg. És una autèntica bestiesa les condicions en les que els locals treballen per treure el sofre del volcà. La majoria sense màscares de gas, amb jornades de 15 hores on més de 200 miners pugen les pedres i cobren segons els quilos que extreuen. Menys de 1.000 rupies per quilo, uns 6 cèntims d’euro.
El nostre guia també era miner, i ens va explicar les dures condicions de treballar en aquesta mina. El seu pare i el seu avi havien estat treballant aquí i, desitjava que el seu fill no seguís les passes de la família.
Un cop a baix es veu el blue fire, un foc blau en forma de gas. Es pot veure com es creen les pedres de sofre, que neix líquid a l’interior del volcà a 250 graus i es solidifica amb unes canonades que han clavat a dins del cràter ben a tocar del llac. Al fer-ho, el sofre passa del taronja líquid a un groc pedra que els miners pugen els 300 metres de desnivell amb pendents de 60%. Aquest mineral groc s’utilitza per cremes i cosmètics, per blanquejar el sucre, per medicaments, armament, fertilitzant per les plantes i insecticida, entre altres.
És una visita molt interessant, recomanable cent per cent per conèixer les duríssimes condicions de treball dels locals en el volcà de Kawah Ijen. Vam sortir amb mal cos al veure tota aquella gent, alguns d’avançada edat, treballant sense màscara de gas quan tots nosaltres en portàvem una i pujant aquell cràter amb noranta quilos a les espatlles. Unes condicions duríssimes en les que han mort més de 80 persones ens els últims 50 anys.
