Aprofitem que estem al sud-est asiàtic sense pressa per conèixer tots els països que ens sigui possible. Un d’aquests països és Brunei Darussalam, el més petit de tots però també el més ric gràcies als seus petrodòlars i que comparteix l’illa de Borneo amb Indonèsia i Malàisia.
És fàcil arribar a Brunei des de Kota Kinabalu, nosaltres ho vam fer després de passar una nit a l’illa de Labuan i així arribar a Bandar Seri Begawan, la capital del país, al matí següent. No són necessaris gaires dies per conèixer aquest estat. Nosaltres li vam dedicar 2 nits i va ser més que suficient.
Aquest sultanat de menys de mig milió d’habitants ens va sorprendre força. Ens esperàvem un país més luxós, és un dels més rics del món; però això no es reflecteix als carrers. Es veu més ric que els seus països veïns però molt més pobre i menys desenvolupat que el món occidental. Res a veure amb els Emirats, vaja. Hi ha molta influència índia, i es nota sobretot amb el menjar però és un país islàmic, no radical però amb unes normes força estrictes, sobretot alhora de vestir. Bé, estricte per a les dones, els homes poden vestir tal com vulguin. Les dones, han de tenir les espatlles i cames totalment tapades, robes llargues i a poder ser amples per no marcar la figura. Això sí, no cal mocador per les no musulmanes.
La capital és petita i es veu ràpidament. Val la pena visitar la mesquita Sultán Omar Ali Saifuddin, la més gran i important del país, amb una cúpula daurada que es veu des de tots els racons del centre. Hi ha horaris de visita que cal consultar, no està permès visitar-la durant les hores d’oració per respecte als fidels.
La nostra zona preferida però és Kampong Ayer, la zona antiga on encara a dia d’avui la gent hi viu com fa anys, abans que els petrodòlars arribessin al sultanat. Cases i carrers flotants construïts sobre ponts i plataformes de fusta sobre l’aigua. Per anar-hi i moure’s hi ha barquetes que operen com a bus urbà i tenen les seves rutes i parades. Cada trajecte costa 1 dòlar del país però es pot anar gratuïtament des del pont que hi ha al darrera de la mesquita. Aquesta és la ciutat flotant més gran del món i esta dividida en diferents barris. Aquest laberint de passarel·les té tot el necessari per viure, des d’escoles fins a mesquites passant per petits comerços i restaurants.
Poc sabíem sobre aquest petit país i menys encara sobre la seva gastronomia així que vam decidir anar una nit a sopar al Seri Kamayan un restaurant tradicional, gens preparat pel turisme on vam poder degustar menjar molt autèntic i local. Està una mica allunyat del centre, on ens allotjàvem, però s’hi arriba amb un passeig de 15 minuts travessant el parc central que amb la caiguda del sol s’omple de vida, famílies, parelletes, nens jugant… amb la calor de Brunei els vespres són molt més animats.
És un país molt tranquil, amb un índex de delinqüència molt baix i poca cosa a fer més que treballar, resar i passar temps amb la família. Hi ha poques activitats de lleure, un parell de centres comercials minúsculs sense negocis internacionals i alguns restaurants i cafeteries. Ni bars ni discoteques ja que l’alcohol està prohibit i la vida nocturna no està ben vista. El tabac també està prohibit i no se’n pot comprar en tot el país, només en el mercat negre que arriba de Malàisia.
És molt curiós com els divendres, el dia sant pels musulmans, durant tres hores al migdia, absolutament tots els negocis estan tancats per llei, ja que tothom ha d’anar a resar. El país queda mut i totalment parat, no es veu ni un ànima al carrer més que quatre arreplegats vestits a la manera tradicional que van a tota pressa cap a la mesquita. Es pot anar a visitar un únic museu on expliquen poca història del país, el desenvolupament que ha tingut aquests últims anys i on es poden veure els regals ostentosos que li han fet al Sultà de Brunei.
En resum, és un país peculiar. Amb una gran riquesa que recau en mans de molt pocs però on tampoc no hi ha pobresa; això sí, els efectes dels petrodòlars de Brunei estan anys lluny als dels Emirats o Qatar. Tots els seus habitants tenen dret a educació i sanitat gratuïtes i tot i ser un país petit hi ha feina per a tothom amb sous discrets però que paguen el cost de vida del país, amb ajudes del sultanat al desenvolupament de la societat.
