Rocha, al sud-est del país fent frontera amb Brasil, és la zona de platges d’Uruguai per excel·lència. Destaca per ser una zona molt més tranquil·la que Punta del Este i té un turisme més bohemi, relaxat i informal que busca tranquil·litat i fugir de les aglomeracions. Tot i que els seus poblets, doblen o fins i tot alguns tripliquen els seus habitants en època estival, la zona de Rocha no està encara massificada. Cada poblet d’aquesta regió ofereix atractius turístics, i seguint els consells dels locals que vam conèixer, ens vam decidir per Cabo Polonio i Punta del Diablo, les dues poblacions que tothom coincidia són imperdibles.
Moure’s per la zona en transport públic és fàcil però hi ha poca oferta, un o en el millor del casos dos busos al dia. Així que cal informar-se i, en cas d’estar a la zona entre gener i carnaval, comprar els bitllets amb antelació, nosaltres vam ser-hi al febrer després dels dies grans de carnaval i no ens va caler reservar, però mai se sap!
CABO POLONIO, EL DESTÍ HIPPIE PER EXCEL·LÈNCIA
Cabo Polonio és especial i molt particular. Es tracta d’un poblet molt petit que al estar construït dins un parc natural no pot ni créixer ni fer reformes obvies. No hi ha carrers, sinó camins de sorra de platja o herba entre les seves petites i rudimentàries casetes fetes de fusta i cap tipus d’il·luminació pública i ni molt menys carreteres. El poble s’abasteix d’energies renovables. Ens va recordar molt a Atins, un poblet de Brasil a la porta dels Lençois Maranhenses.
Per accedir-hi s’ha d’arribar fins a l’estació d’autobusos de Cabo Polonio, on també hi ha un gran aparcament per vehicles privats (de pagament i força car) i des d’allà s’agafa una espècie de camió 4×4 per 230 pesos uruguaians anada i tornada (6.5€) que et porta dunes endins fins al poblet amagat. L’altra opció és anar caminant pel caminet de sorra d’uns 7km de llarg, nosaltres vam preferir el 4×4 i el camí és força entretingut.
El Cabo, com el coneixen a la zona, és molt petit i es veu de seguida. El carrer principal està ple de bars, restaurants, botiguetes i artesans. Hi ha un far, al que s’hi pot pujar, situat en una zona rocosa on sovint es veuen lleons marins ja que a l’illot de davant hi viu una gran colònia d’aquests animals. I com no podia faltar dins tota aquesta zona, les platges. N’hi ha dues, una que recorre tot el poble i una un pel més aïllada des d’on es veu la posta de Sol.
Tot i que es pot visitar el poble durant el dia, és recomanable passar-hi almenys una nit ja que quan el sol es pon es transforma en un lloc màgic. Les diferents casetes tant siguin cases particulars com hostals o bars treuen la il·luminació pròpia del Cabo: garrafes d’aigua buides amb espelmes a dins, a més a quasi cada casa es fan fogueres que juntament amb la llum de la lluna i un dels cels més estrellats que hem vist fan que el lloc es torni idíl·lic. A més, als diferents bars i restaurants hi ha concerts, actuacions varies i fins i tot hi ha un teatre nocturn dins una casa d’una família local.
Hi ha moltes opcions d’allotjament i quasi totes són força rudimentàries, no hem d’oblidar que l’encant d’aquest indret tant apartat recau en que el temps sembla haver-se aturat i el progrés, tal com el coneixem a les ciutats, no hagi acabat d’arribar mai.
Vam anar a veure un grup de música local, que feia un petit concert en una sala gens accessible pels turistes, la part davantera d’una casa particular convertit en teatre. Allà, el Trio Ventana ens van ofertar música típica uruguaiana, molt entretingut i molt amè. De camí al hostel, sense llum i amb les veles dels locals enceses és tot un espectacle. Cada restaurant té la seva pròpia música en viu que es pot inclús escoltar des del carrer.
El dia següent va tocar provar les aigües del Atlantic que banyes El Polonio. Fredes però accessibles en aquesta època mentre fèiem uns mates amb els amics uruguaians.
PUNTA DEL DIABLO, EL DESTÍ ESTIVAL DE MODA.
Punta del Diablo, és també un dels destins preferits pels uruguaians per descansar i relaxar-se a la platja sense l’aglomeració que es troba a Punta del Este. Molt més gran i edificat que Cabo Polonio, aquest poble balneari és també bastant bohemi i relaxat. Amb carrers sense asfaltar però edificacions i tots els serveis al dia i un passeig marítim ple de bars i restaurants, és un punt mig entre l’aura hippy de Cabo Polonio i l’edificació massiva de Punta del Este que atrau tant a joves com a famílies i grans. Els últims anys s’ha posat molt de moda i ha anat creixent considerablement. És segurament el destí predilecte de molts uruguaians, brasilers i argentins sobretot.
Desde Cabo Polonio s’hi arriba amb bus tranquil·lament però nosaltres vam anar amb en Sebastián i la Julieta, una parella d’uruguaians amb els que compartíem hostel al Cabo i vam fer amistat així que van acompanyar-nos fins allà per anar a dinar junts. Amb ells vam tastar els famosos bunyols d’algues, el plat més típic de la zona.
Nosaltres hi vam passar dues nits en un estudi súper complert dels apartaments Les Diablettes. Uns apartaments a 10 minuts caminant del passeig marítim propietat de la Rossanna, una uruguaiana encantadora que ens va ajudar en tot el que vam necessitar fins al punt d’acostar-nos en cotxe a l’estació de busos (que està molt a les afores del poble) el dia que marxàvem de matinada. La nostra experiència AQUÍ.
El poble en sí no té massa cosa a fer o visitar, la seva gràcia és la tranquil·litat i pau que s’hi respira. És un lloc totalment segur, amb diferents platges a banda i banda. Ens van recomanar la playa de la viuda, però sincerament nosaltres les vam trobar totes molt similars.
De nit, l’ambient és tranquil però animat. S’ha d’anar al passeig marítim, on està la vida nocturna dins els seus restaurants i bars de platja. Nosaltres vam anar a sopar al Hola Amor Bar Boutique, un bar restaurant amb ambient playero on fan un menjar boníssim i molt variat i uns còctels increïbles. El vam escollir per tenir bones crítiques i al passar-hi per davant durant el dia ens va encantar el seu rotllo i no ens va decebre. Vam menjar una hamburguesa i un plat de pasta amb marisc, els dos boníssims! La carta és extensa i hi ha menjar per tots el gustos.