Cebú, primera parada de Filipines. Teníem moltes ganes de conèixer aquest nou país per nosaltres, havíem escoltat gran coses d’aquestes illes i ens feia il·lusió per fi poder visitar-les. Aquesta il·lusió per això ens va caure una mica quan pocs dies abans vam mirar el pronòstic del temps i pintava bastos. Pluja i més pluja era el que ens esperava de cara les properes setmanes i ens va fer ràbia pensar que, al viatjar sense preses ni rumb, podríem haver vingut uns mesos més tard, després de l’època de tifons.
Així doncs, com la previsió era catastròfica a la part de Palawan, les illes de l’oest, vam decidir invertir l’únic mes que teníem amb visat gratuït per visitar les illes Visayas i Siargao, la nova illa de moda de Filipines, a l’extrem est d’aquest arxipèlag de més de 7.000 illes.
Per sorpresa, un cop vam arribar només en esperaven quatre núvols i un petit ruixat esporàdic. Vam dedicar el primer dia a veure una mica la ciutat de Cebú, més aviat grisa, bruta i poc atractiva. Es veu una zona pobre, molta gent al carrer i en el nostre cas no vam tenir mai cap sensació de perill. Un centre històric molt hispànic ja que Filipines havia estat una colònia espanyola durant més de 300 anys, al centre de la ciutat es troba la creu de Magallanes (es diu que està revestida per una fusta més actual), un símbol de la ciutat que van col·locar el 1521 els exploradors que vam venir amb el portuguès a la segona ciutat més important del país. També es pot fer una visita al Fuerte de San Pedro, una defensa militar de l’època just davant del mar i a la Basílica del Santo Niño. No recomanem dedicar massa temps aquesta ciutat, només el necessari per fer transbord entre illes ja que és un bon punt de connexió per aire i per mar.
Vam aprofitar per quedar-nos al The Center Suits, amb unes habitacions molt senzilles però amb esmorzar inclòs i on ens van guardar la motxilla gran durant les setmanes que estàvem viatjant per les illes ja que Cebú tornava a ser el nostre últim destí abans de marxar cap a Borneo.
