Tot i que ens trobàvem al sud de Tailàndia, vam decidir començar la ruta per aquest país per la ciutat més al nord, tocant la frontera amb Laos i Myanmar. El motiu ho valia ja que ens venien a veure la Irene i el Cristian, una de les millors amigues de l’Estel i el seu novio, que ja estaven ultimant preparatius per anar a viure junts i encara no el coneixíem! Quan s’està tan de temps fora de casa passen aquestes coses…
Vam volar des del sud cap a Chiang Rai per trobar-nos allà amb ells, els primers i de moment únics amics que s’uneixen a una part del nostre gran viatge. No havíem estat mai tant de temps sense els amics i que vinguessin a veure’ns ens feia molta il·lusió.
Després de l’emoció del retrobament a l’aeroport de Chiang Rai vam anar al nostre allotjament per aquest dies, el The Rama Hotel. Un hotel a uns 5-10 minuts en moto del centre de la ciutat en el que ens hi vam sentir com a casa. Habitacions comfortables, un esmorzar sencill però suficient i des d’on ens van gestionar el lloguer de motos i ens van explicar que veure a la ciutat.
Chiang Rai és conegut sobretot pels seus temples i és sens dubte una parada obligatòria a Tailàndia. El primer dia el vam dedicar a posar-nos al dia amb la Irene i conèixer al Cristian. Vam fer una mica de “vida normal”, passejant per la ciutat per buscar on prendre alguna cosa, mirant paradetes al mercat nocturn i compartint sopar, històries i molts riures amb amics. Com trobàvem a faltar aquestes coses!
El segon dia ja vam començar a fer ruta, ells només venien per dues setmanes i teníem molt a veure! Vam llogar motos, que és sens dubte la millor manera de moure’t per la zona ja que els temples estan bastant apartats l’un de l’altre. El Wat Rong Khun, o Temple Blanc, és una meravella, completament diferent a tots els temples que havíem vist fins al moment, s’ha de veure! Dins hi té el famós mural amb personatges de dibuixos animats, còmics i pel·lícules. El mural representa el passat, present i futur i, mostra com la humanitat s’està carregant el planeta amb la lluita entre Bush i Bin Laden. La infinitat de personatges de còmic marquen el present dels nostres dies. Per fora és força curiós, tot blanc, amb tocs platejats i amb formes i figures molt peculiars. Sobretot impacta, només entrar, les escultures de braços i mans que surten del terra envoltant el temple.
El Wat Rong Seur Ten, o Temple Blau, no es queda curt, és també un temple completament diferent a la resta tant per dins com per fora, on destaquen les seves dues figueres gegants que donen la benvinguda. Està decorat amb un blau intens mesclat amb ornaments daurats molt carregats.
El triangle de color de Chiang Rai es completa amb la casa negra, o millor dit el Baandam Museum. És la casa de l’arquitecte, pintor i escultor Thawan Duchanee, un dels artistes tailandesos més coneguts a nivell internacional. El complex, convertit ara en museu, té un aspecte poc convencional i fins i tot tètric. La seva obra es caracteritza per ser controvertida i això queda ben reflectit en aquest espai més que interessant de visitar.
El tercer dia el vam dedicar a conèixer les afores de la ciutat. Vam posar direcció cap a la Triple Frontera on el riu Mekong separa Tailàndia al sud, Myanmar a l’oest i Laos a l’est. De camí vam parar a veure plantacions de te. No hi ha massa d’especial a la triple frontera, però sortir a explorar la zona val molt la pena, és un d’aquells casos en els que el viatge val més la pena que el destí. A aquesta zona també se l’anomena el Triangle Daurat, per la riquesa que va portar a la zona el comerç d’opi. Hi ha un museu de l’opi i un temple d’es d’on es tenen unes vistes precioses.
Val més pensar que va ser una casualitat, amb les desenes de motos que hem llogat durant el viatge mai havíem punxat roda, doncs aquest cop vam punxar les dues motos! La del Cristian i la Irene al migdia, i enseguida vam trobar un mecànic per reparar però nosaltres ja era gairebé fosc, a punt de tornar cap a Chiang Rai, sortint d’un dels temples de la zona i amb tots els comerços tancats. Després de preguntar força vegades, un senyor ens va pujar la moto a la seva pick-up i ens va acompanyar a casa d’un mecànic. Aquest ja havia tancat, però sense problemes va tornar a obrir el taller per reparar-nos la roda. Sort que hi ha gent bona pel món!
La millor experiència però, va ser sens dubte a Elephant Valley un santuari d’elefants ètic com n’hi ha pocs on ens van explicar la realitat dels elefants a Tailàndia. A la majoria de “santuaris” expliquen el que el turista vol sentir. A Elefant Valley, però, van ser molt sincers i ens van explicar que la realitat dels elefants al santuari no és perfecte, que són animals que han rescatat tant de treballs forçats com de camps d’explotació turística i que ara allà, pretenen donar-los una millor vida el més semblant a la vida salvatge possible però hi ha moltes complicacions.
En primer lloc, els elefants a Tailàndia o bé es compren o es lloguen, cosa que complica molt la feina ja que estàs obligat a participar en el mercat d’animals salvatges. A més, aquests animals han estat maltractats de tal manera que no se’ls pot deixar en llibertat directament, han de passar un procés molt llarg abans de poder gaudir d’un estat de semi-llibertat. A Elephant Valley no et banyes amb els elefants ni els montes per fer un passeig. Un elefant no és un animal domèstic i l’única manera de rehabilitar-lo és minimitzant el contacte humà i sobretot evitant que ningú se’ls pugi a sobre ja que els destrossa l’esquena. És esgarrifant veure com de torçada tenen alguns l’esquena després d’haver estat forçats a treballar en camps d’elefants on els muntaven. Val la pena informar-se molt abans de triar on anar a veure aquets animals fascinants per no acabar, sense voler o sense adonar-nos, en un camp on els exploten simplement una mica més dissimuladament.
