Després d’una primer jornada plena d’emocions, i d’un intens xoc cultural, teníem ganes de més. Poc temps i moltes coses per fer.
A primera hora del matí vam tenir la gran oportunitat de conèixer el Rei de Casamance. Aquesta figura, que encara existeix avui en dia, és un símbol de la identitat i la tradició diolà. El rei de Casamance no és un governant en el sentit occidental, sinó una figura espiritual i cultural que representa la unitat dels pobles de la regió. Té un paper de mediador i protector de les tradicions, i és consultat en moments importants per les comunitats locals.
Aquesta institució té les seves arrels en les antigues estructures tribals, que han sobreviscut al colonialisme i a la modernitat. La trobada amb el rei va ser breu però impactant, i vam tenir la oportunitat de preguntar-li al rei tot el que volíem. Com havia estat escollit per ser rei? Quines eren les seves atribucions i tasques? Com jugava el paper entre govern del Senegal amb el Rei de Casamance? Moltes preguntes però totes les respostes portaven a una conclusió: No estava massa content de ser rei. Una obligació que li havia tocat de per vida i que tenia que gestionar amb resignació.
Més tard ens vam dirigir a visitar l’Illa dels Nens, situada als manglars de Casamance. Vam pujar a una barca i vam recórrer els canals plens de vida, envoltats de manglars i ocells exòtics.
A mesura que avançàvem, el nostre guia ens explicava com aquesta illa, remota i tranquil·la, era coneguda per la seva comunitat que viuen en contacte amb la natura i lluny del bullici dels pobles més grans. A l’illa, vam veure com els locals participaven activament en les tasques quotidianes, com la pesca o la recollida de marisc, i com vivien de manera senzilla.
Vivien en comunitat, en cases d’adob on s’hi agrupaven diferents famílies en les 4 habitacions que envoltaven una estructura al centre per recollir l’aigua de la pluja. Aparentment molt rudimentari, auster, però en el fons vam veure que vivien com ells volien, com ho havien fet sempre i es sentien orgullosos d’explicar-ho als visitants.
Havien aconseguit portar l’aigua potable, tenien una escola que la transformaven com a sala polivalent i, en mig del poble es veien diferents fetitxes, cada un pels seus objectius i cada un destinat als homes o a les dones, per separat.
Quan el primer dia vam assistir a la cerimònia on anunciaven que els lluitadors ja estaven preparats per afrontar una lluita tradicional amb un altre poble, el dia havia arribat. L’encert de portar un guia local no només recau en el coneixement que ens pugui oferir sobre la cultura i les explicacions en els llocs o les visites, també amb la part més social (idioma i tradicions) i pels contactes que l’avisen de les cerimònies, el funeral o com aquest cas, la lluita.
L’esdeveniment també comença amb danses rituals i cants tradicionals per escalfar l’ambient. Els lluitadors, vestits amb les seves indumentàries, sovint porten amulets o fetitxes al voltant del cos per rebre la protecció dels esperits. Quan va arribar el moment de la lluita estàvem asseguts a terra, a la plaça principal del poble, amb centenars de locals més. Pocs minuts abans de l’inici, quan ja estàvem ubicats, una allau de persones va passar literalment per sobre nostre, correns per escapar de milers d’abelles que van començar a atacar a la gent.
Amb pocs segons, tot es va parar, la gent corrents en totes direccions, traient-se com podien les abelles del cap. Nosaltres, ens vam aixecar ràpidament i vam poder entrar dins del cotxe que teníem a prop i refugiar-nos durant uns minuts.
Per seguretat es va canviar la ubicació i ens vam dirigir tots al camp de futbol. Els dos equips de pobles rivals es van enfrontar rodejats pels seus respectius seguidors, que animaven amb tambors, càntics i crits de suport. Les normes de la lluita tradicional de Casamance són simples. L’objectiu principal és fer caure l’adversari a terra, i es considera que el combat ha acabat quan un dels lluitadors té l’esquena tocant al terra. Tot i això, la lluita no és violenta en el sentit modern, sinó més aviat una prova d’habilitat, força i resistència. És el més semblant a la lluita greco-romana que nosaltres coneixem.
Ens va sorprendre la quantitat de gent que movia aquesta celebració, gent de tots els pobles del costat i la gran implicació de l’afició en animar, celebrar i donar suport al seu equip. Tot un espectacle que vam tenir la gran sort de presenciar.
Després d’haver explorat el cor de la Casamance i connectat amb la seva riquesa cultural, vam posar rumb cap a la costa atlàntica, a Cap Skirring, un dels destins turístics més coneguts de la regió. Tot i que el temps no ens va acompanyar gaire, vam veure les seves platges i vam aprofitar per descansar després d’uns dies sense parar i, preparar-nos per la següent etapa: Gàmbia.
