Gairebé totes les nit ens llevàvem quan el cel era més o menys fosc per intentar veure les aurores boreals. La sort que vam tenir la cinquena nit ja no la vam tornar a tenir durant el viatge. L’onzè dia de ruta i cada cop teníem la capital més a prop. Tot i així, encara ens quedaven algunes jornades per descobrir aquesta part més occidental de l’illa.
Teníem intenció de visitar la península de Snaefellsnes, un dels highlights del país. Diuen que si es tenen pocs dies, en aquests península es pot veure un resum de les grans atraccions d’Islàndia.
Vam començar el dia retrocedint una quants quilòmetres per visitar Kolugljúfur, un petit canyó que ens havíem saltat el dia següent. La veritat és que ens va agradar molt, està situat a peu de carretera i s’hi pot accedir fins gairebé a tocar de l’aigua. No es massa gran però les seves caigudes d’aigua el fan atractiu.
No hi ha res millor que arribar als principals punts d’interès i no trobar-se a ningú. Aquest va ser el cas amb aquesta cascada, a més, estava gairebé tota glaçada!
El següent punt va ser Attifoss, una cascada amb un fluix caudal i que vam decidir veure de lluny perquè calia una bona caminada que no valia la pena. I d’aquí a cap a la península de Snaefellsnes, no abans sense parar a Eiríksstaðir, una antiga casa vikinga que vam trobar tancada però vam poder veure per fora. Es diu que aquí va néixer Leifur Eiríksson, el que va ser el primer europeu a trepitjar Amèrica del Nord en una ruta d’exploració vikinga que va passar per Groenlàndia i fins a l’actual costa est dels Estats Units.
Després d’uns quants quilòmetres per pista de terra vam arribar a Stykkishólmsbær, una ciutat al nord de la península amb un bonic far amb vistes impressionants a les desenes d’illots que hi ha direcció nord. Aquí ens vam tornar a reunir amb la Mireia i el Gerard amb els que vam continuar la ruta conjuntament durant aquests dos dies per la península.
Havíem vist fotos maquíssimes de Kirkjufell, una petita muntanya on hi passa una cascada just al davant, és una estampa impressionant que s’ha convertit amb la imatge de la península. Al arribar, ho vam trobar sec, amb poca aigua, ple de gent i a més a més, havent de pagar l’aparcament per visitar-ho només durant 5 minuts. Igual que ens va passar amb la platja de Diamond Beach, a vegades no tot és igual al que teníem en ment inicialment, tot i ser bonic, segur que val molt més la pena a l’estiu quan és tot verd.
Des d’aquí vam seguir direcció els petits pobles del nord com Hellissandur, on hi ha un diferents murals pintats a les façanes dels edificis i es pot fer una volta per visitar aquest street art o Rif, on hi ha una embarcació de pescadors atracat a la sorra.
Vam aprofitar que els dies són tant llargs per visitar Svöðufoss, una cascada que teníem molt a prop i que amb un petit trekking vam poder pujar fins a dalt. La cascada és majestuosa i, tot i que feia vent, vam poder gaudir d’unes vistes panoràmiques dels petits pobles que teníem al davant.
Un cop més, i com de costum en els últims dies a Islàndia, trobar un càmping obert s’havia convertit en una autentica odissea. Tots els càmpings de la zona es trobaven tancats i no ens podíem arriscar fer desenes de quilòmetres en busca d’un altre, sense garanties de quedar-nos.
Així doncs vam anar al campsite de Ólafsvík, que tot i estar tancat, vam trobar un bany obert i vam poder cuinar en una zona comú mentre se’ns unien altres viatges amb les mateixes intencions de passar la nit.
