El càmping del Parc Nacional de Skaftafell és un dels que més ens va agradar, amb uns banys i dutxes molt netes, espais amplis on aparcar la camper i sobretot perquè es troba als peus d’un gran parc natural entre mig de cascades i el glaciar de Skaftafellsjökull.
Vam començar el dia de Sant Jordi amb una ruta per explorar la zona. Amb pocs minuts ens trobàvem amb la cascada de Hundafoss on hi ha un petit mirador amb unes vistes des de dalt. Vam travessar la de Magnúsarfoss al cap de poca estonaperò el que realment ens interessava era arribar fins a Svartifoss, una cascada de 20 metres en el centre d’una gran paret de columnes de basalt hexagonals, originades pel ràpid refredament del magma. En un moment, seguint el camí marcat, amb vistes a les muntanyes nevades de fons i una tranquil·litat absoluta, ens vam plantar davant d’aquest magnífic salt d’aigua.
Personalment és una de les que més ens va agradar, estàvem sols, sense aglomeracions, i les columnes del voltant fan que sigui un lloc màgic. Per tornar, es pot fer marxa enrere pel camí d’anada o, com nosaltres, fer el loop sencer i passar per Sel, una granja islandesa amb les típiques teulades cobertes d’herba que val la pena visitar i fer el circuit una més llarg.
A mig matí vam decidir anar a veure una de les llengües del glaciar a Svínafellsjökull. Es troba seguint la carretera 1 i és més accessible per arribar amb vehicle i caminar uns metres sense problemes. Al no portar l’equipament necessari ens vam quedar només l’inici però aquest també és un dels punts on poden fer excursions glaciar endins.
A l’hora de dinar vam parar al petit poble de Hof, que ens venia de pas, per visitar la seva particular església del 1.884. Amb la teulada coberta d’herba, era l’última construïda d’aquesta forma i, igual que la granja que acabàvem de visitar a Sel, els servia com aïllant del fred i la pluja i mantenir la calor a l’interior.
Uns quants quilòmetres més endavant ens vam endur la primera decepció del viatge. La Diamond Beach, que tantes fotos havíem vist abans d’arribar-hi i, la qual teníem unes expectatives força altes, no va ser com ens l’esperàvem.
Famosa pels trossos de gel repartits per la platja de sorra negra, petits icebergs colpejats per les onades del mar, aquesta és sens dubte una de les platges més fotografiades de tot Islàndia. Res més enllà de la realitat, quan vam arribar-hi tan sols hi havia 3 o 4 blocs de gel i la sensació era d’una bonica platja però sense res especial.
Això sí, allà al costat, al mirador del Jökulsárlón Glacier Lagoon, vam tenir una de les estampes més maques del que portàvem de viatge. És imprescindible dedicar-li uns minuts i contemplar amb calma el contrast del blanc glaciar amb el blau de la llacuna i les muntanyes nevades de fons. A més, es poden veure varies famílies de foques jugant entre els trossos de gel. Un autèntic oasis que aquest si, acostuma a estar ple de gent.
Se’ns feia tard, però com els dies eren llargs, amb llum del sol fins passades les 10 de la nit, no ens suposava un problema. Teníem una reserva per sopar a Hofn, un petit poble que vam decidir fer parada per passar la nit.
Teníem ganes de provar menjar típic d’Islàndia i, després d’uns quants dies cuinant-nos a la camper, era hora de fer un gran sopar. El Restaurant Pakkhús, situat al centre del poble i just davant del petit port local, és un dels que més en va agradar. Ens vam trobar un personal molt proper amb recomanacions i explicacions dels diferents tipus de menjar de la zona i del país. Ens vam deixar aconsellar al 100% com fem gairebé sempre que ens ve de gust provar el menjar local i ens va encantar.
Vam començar amb un entrant d’àrtic Char, un peix semblant al salmó, típic islandès i un parell de potes de pop fet a la brasa. Tot i que no ho vam demanar, ens van portar perquè provéssim el seu plat estrella, una llagosta oberta amb all i mantega que estava espectacular. Com a plat principal ens van recomanar dos dels productes locals per excel·lència, el bacallà al forn amb salsa blanca i mozzarella, pescat el mateix matí amb la barca que hi havia just darrera del restaurant i per suposat, el filet de cavall que tant havíem vist durant la ruta. És un dels plats que més es menja i és una carn vermella molt tendre.
Vam acabar amb un postres de la casa fet de Skyr, el iogurt islandès que ja havíem provat uns dies abans i ens havia encantat. Un sopar de primera per tastar l’autentica gastronomia del país.
Aquella mateixa nit, sense encara saber-ho, ens esperava un dels moments més impactant de tot el viatge. Vam sortir del Pakkhús després d’un magnífic sopar sense tenir clar on dormiríem. Estava prohibit acampar al carrer així que vam decidir anar al càmping situat a l’inici del poble.
Estava tancat però tenia l’accés i els banys oberts, així que vam buscar un lloc una mica aïllats on passar la nit. Sols, sense ningú més, ens vam posar a dormir amb el despertador a les 3 del matí, com moltes de les nits anteriors, amb la intenció de poder veure, amb molta sort, les aurores boreals. Sabíem que no era temporada, no ens trobàvem en la foscor absoluta però inclús abans que sonés l’alarma, ens vam despertar i allà estaven, ballant sobre la nostra camper. La primera vegada que veiem les aurores, i quin espectacle!
