Després d’un parell de dies aclimatant-nos a Dakar, vam agafar el cotxe i vam sortir en direcció a la Reserva de Bandia, un dels primers indrets on es pot apreciar la diversitat de la fauna africana. Aquesta reserva, de 3.500 hectàrees, és un projecte de conservació que combina la protecció de la flora i fauna autòctones amb la reintroducció d’animals com les girafes, zebres, rinoceronts i antílops, en un hàbitat que es vol acostar al màxim a la seva naturalesa original.
Recórrer la reserva va ser com endinsar-nos en un documental en viu: vam tenir la sort de veure girafes travessant els senders, micos que s’enfilaven pels baobabs (l’arbre emblemàtic de Senegal), zebres i tot de bestiar pasturant lliurement. Va ser una experiència emocionant, tot i que no és un país destinat als safaris, és un bon primer contacte i suficient per treure’s l’espina de veure animals salvatges. Un trajecte de dues hores amb un guia local i un Jeep per nosaltres quatre, on amb un bon castellà, ens van explicar les curiositats del parc i la seva fauna.
Després de la visita a Bandia, vam fer una parada a Mbour, un important port de pesca situat a la costa atlàntica, a uns 80 quilòmetres al sud de Dakar. Aquí, cada tarda, desembarquen desenes de barques amb els seus pescadors que tornen de la mar amb les xarxes plenes. La imatge de les barques acolorides omplint el port i els pescadors descarregant els peixos és tot un espectacle. La vida al port és frenètica: els peixos es col·loquen ràpidament en caixes per distribuir-los cap a altres mercats o vendre’ls directament als compradors locals.
Nosaltres vam aprofitar per dinar quatre deliciosos peixos a la brasa en un dels llocs que hi ha a dins del port, on es cuina el producte fresc però amb les condicions locals (com no el volíem fregit, ens el van fer a la brasa amb una reixa de ventilador que havien trobat per allà).
És un lloc impactant, per la gran quantitat de gent que s’hi concentra i per la forta olor a peix que fa. Per nosaltres un imprescindible on veure l’activitat real i local de la industria pesquera al país. No vam veure ningún estranger més i en tot moment ens vam acollir molt hospitalariament.
Amb les forces recarregades, vam continuar la ruta cap al delta de Saloum, fent una parada especial a l’illa de Fadiouth. Aquesta petita illa, també coneguda com “l’illa de les petxines”, és un lloc únic al món: el seu terra està literalment cobert de petxines marines que s’han acumulat al llarg dels segles, formant un paisatge sorprenent. La comunitat local ha fet de les petxines un element essencial en la seva vida diària, i fins i tot els seus cementiris estan fets de muntanyes de petxines.
Vam passejar pels carrerons tranquils de l’illa, observant les cases de fusta i les canoes tradicionals que decoren els canals, mentre el sol s’amagava a l’horitzó, tenyint el cel de colors taronja i daurats. Va ser un moment màgic que ens va regalar una posta de sol inoblidable. Vam conèixer els nens locals del poble on vam poder passar una estona amb ells jugant i rient abans de marxar cap a l’interior del delta on passariem la nit.
El matí següent, després de passar la nit en un allotjament de dins del delta, vam iniciar el dia amb una experiència autèntica: un passeig en una barqueta local per explorar la zona del delta. A mesura que navegàvem pels canals, vam descobrir petits pobles de pescadors i comunitats que viuen en harmonia amb el seu entorn, depenent de la pesca i de la natura per subsistir. Aquest entorn, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és un veritable laberint d’aigua dolça i salada, amb manglars que ofereixen refugi a nombroses espècies d’ocells i peixos.
Vam veure com els pescadors tiraven les xarxes al riu, i vam conèixer la seva manera de vida. De fet, la crua realitat ens va portar a conèixer locals que havien arribat fins les Canàries amb pastera, les mateixes que havíem vist el dia abans a Mbour i, malgrat la deportació, estaven disposats a torna arriscar la seva vida per tornar-ho a intentar.
Després de l’excursió pel delta, va arribar el moment de preparar-nos per la jornada de carretera més llarga de tot el viatge: una travessia de diverses hores fins al País Bassari, amb parada planificada per passar la nit a Tambacounda. Aquest trajecte ens va permetre contemplar els paisatges canviants de Senegal, des de les zones més humides i verdes del delta fins a les planures més seques i àrides de l’interior on vam aprofitar per dinar en un establiment autènticament local.
Tambacounda, coneguda com la porta d’entrada al Senegal oriental, ens va acollir amb la seva calma i calidesa. Aquesta ciutat, tradicionalment un punt de trobada per a comerciants i viatgers, es va convertir en el nostre refugi temporal abans i després de l’aventura pel País Bassari.
