La nostra jornada al Senegal oriental va començar a Tambacounda, amb l’esperança de posar-nos en camí ben aviat cap a Kedougou. No obstant, en arribar al cotxe, ens vam trobar amb un nou contratemps: la bateria estava descarregada. Després d’una bona estona buscant ajuda, vam aconseguir que un taxista amable ens engegués el cotxe amb la seva propia bateria i així vam poder iniciar el nostre trajecte. 
Vam recórrer les tres hores de camí cap a Kedougou, parant per fer un esmorzar improvitzat de truita en una casa local i travessant el Parc Nacional de Niokolo Koba, un dels parcs més grans i importants d’Àfrica Occidental. A mesura que avançàvem, vam poder veure diversos primats que es movien al llarg de la carretera, i molts pobles tancats amb cases fets d’adob que donaven a la idea del que ens trobariem.
A Kedougou ens esperava el Doba, un guia local amb qui vam recollir i vam continuar el nostre camí cap al poblat de Dindefelo, situat a prop de la frontera amb Guinea Conakry. Allà vam deixar el cotxe i vam pujar a peu fins a Dande, un poble situat a la meseta. Dande és un lloc amb un significat especial: és la llar dels Bandik, una de les tribus del País Bassari. Els Bandik són musulmans, però mantenen una forta connexió amb les seves arrels i tradicions.
Una de les pràctiques més significatives dels Bedik és el procés d’iniciació dels joves, que marca la transició de la infància a l’edat adulta. Aquest ritual es fa de forma col·lectiva i implica un seguit de proves i ensenyances sobre la vida comunitària, les seves creences i el seu paper dins la societat. És un moment clau per als nois de la tribu, que reben instrucció dels més grans i són reconeguts com a membres plens de la comunitat. Aquest procés pot durar diversos dies i inclou cerimònies i festes que celebren la continuïtat de les tradicions i la cultura dels Bandik.
Després de conèixer aquests aspectes de la cultura Bedik, vam visitar les anomenades “dents de Dande”, unes formacions rocoses que s’alcen com guardians del paisatge, donant al lloc un aire majestuós. També vam tenir l’oportunitat d’entrar a les cases fetes de tova i adobe, on vam veure com cuinaven i vivien les famílies de la comunitat. Les cases, senzilles però acollidores, són un reflex de la vida en aquest entorn: resistents a la calor i amb un espai central on les famílies es reuneixen per cuinar i compartir.
A la nit, després de sopar en el mateix Campament Chez Doba, vam jugar amb els nens del poble, que ens van ensenyar alguns dels seus jocs tradicionals, plens de rialles i complicitat. Ens vam quedar a dormir en el campament, envoltats per la calma de les muntanyes i el cel estrellat que cobria tot el País Bassari.
L’endemà al matí, vam fer una última volta pel poble de Dande, acomiadant-nos de la gent i els paisatges que havíem conegut. Vam baixar de nou cap a Dindefelo, just el dia del mercat setmanal, una de les activitats més animades de la zona. Els mercats són un punt de trobada vital per als habitants de la regió, on s’intercanvien productes, aliments frescos i tota mena d’objectes. És també un espai social, on la gent es reuneix per compartir les últimes notícies i reforçar els vincles de la comunitat.
Malauradament, el cotxe va decidir tornar-nos a donar problemes: un altre cop sense bateria! Després de buscar ajuda i aconseguir engegar-lo, vam anar directament a un mecànic per canviar-la. Aquest tipus d’imprevistos, tot i ser frustrants en el moment, formen part de l’aventura i ens van permetre conèixer persones amables que sempre estaven disposades a ajudar-nos.
A la tarda, abans de marxar, vam visitar el poble de Andjel, habitat per la tribu Peúl. A diferència dels Bedik, els Peúl són animistes i mantenen una connexió profunda amb la natura i els seus ritmes. Els seus rituals i creences es centren en la veneració dels esperits de la natura, un aspecte molt diferent de la fe musulmana dels Bandik. Tot i això, ambdues comunitats conviuen en pau, respectant les seves diferències i mantenint relacions de veïnatge amb una certa naturalitat. La diversitat cultural del País Bassari ens va fascinar, mostrant-nos com la convivència és possible en la diversitat.
País Bassari és un nom que s’ha popularitzat comercialment per descriure aquesta regió del Senegal oriental, on s’estableixen aquestes tribus minoritàries amb formes de vida tradicionals i arrelades. És una visita imprescindible, fins i tot per a aquells que, com nosaltres, només tenen temps per fer-hi una estada curta. Descobrir la vida dels Bedik, la convivència amb els Peúl i projectes com el del Doba és una forma d’apropar-se a una realitat que sovint queda amagada en la rutina urbana.
El projecte de desenvolupament que impulsa el Doba al seu campament és un dels exemples més clars d’aquesta resistència i esperança: donar oportunitats als joves de Dande. La misió és que els adolescents, aprenguin, es formin i puguin construir un futur en el seu poble, sense haver de prendre el perillós camí del “back way” que, sovint acaben amb tràgiques morts inclús abans d’arribar a la costa en busca de vida europea.
Marxem del País Bassari amb el record d’una terra plena de tradicions, de la seva gent acollidora i de la bellesa salvatge dels seus paisatges, un viatge, en una regió aillada, que ens ha permès descobrir un Senegal diferent.
