Coneixíem Punta Arenas per ser la ciutat de naixement de la Maria, una amiga nostra i també per ser la ciutat més important a l’estret de Magallanes i capital de la regió. El que no coneixíem és la quantitat de pingüins que hi ha a Isla Magdalena, un illot a un parell d’hores navegant direcció a l’Atlàntic.
L’estret de Magallanes, és un pas natural entre la Patagònia i l’illa de Tierra del Fuego i on s’uneix l’oceà Atlàntic amb el Pacífic. El nom fa referència al seu descobridor, Fernando de Magallanes, un navegant portuguès que va ser humiliat pel seu país i va oferir els serveis a la Corona Espanyola per trobar una ruta cap a l’oest ja que Espanya tenia la possessió occidental d’Amèrica.
Cinc embarcacions es van dirigir fins al sud del continent en busca d’aquest pas i l’1 de novembre de 1520 es va endinsar per l’estret. En el seu recorregut va observar diferents fogueres que feien els aborígens per rituals i per escalfar-se, és per això que va anomenar l’illa com a Tierra del Fuego.
Després de deixar amb molta pena la nostra “casa” a Puerto Natales, vam arribar a Punta Arenas per passar-hi un parell de dies. Enseguida amb organitzar la nostra excursió per veure més pingüins però aquesta vegada d’una manera diferent. Fiordos del Sur, una agència especialista en fer aquestes excursions i que amb un vaixell propi, ens va portar a primera hora del matí rumb a Isla Magdalena. El trajecte és força ràpid i el millor d’anar amb ells és que són dels primers en arribar i per tant, no hi ha gent a l’illa.
Un cop es desembarca comença un recorregut per un camí delimitat, per afectar el mínim possible l’habitat natural d’aquestes aus, per veure la gran quantitat de pingüins que hi ha a l’illa. Al voltant de 150.000 arriben cada any procedents del sud del Brasil per passar sis mesos a terra i reproduir-se. En aquesta època, les cries ja havien nascut i són ben diferents als adults. Estan cobertes d’unes plomes molt fines que les fa semblar de peluix i és quan canvien el plomatge que emigren cap a les aigües profundes del Atlàntic.
La ruta marcada passa pel seu habitat natural, per tant, és molt provable que durant el recorregut es vagin creuant per davant i es tinguin gairebé a tocar. A més, també es poden observar diferents tipus d’ocells, sobretot les gavines. A mig camí hi ha el far de l’illa, ara convertit en un mini museu on expliquen algunes curiositats dels animalons que l’habiten.
És una excursió que val molt la pena, perquè de tots els cops que n’havíem vist (a Paracas i a Chiloé), aquest ha estat totalment diferent, molt més proper i en molta més quantitat. També hi ha la possibilitat de visitar la Isla Santa Marta, on hi ha una colònia de llops marins que veus des de l’embarcació. Nosaltres no hi vam anar.
La ciutat en sí no ens va motivar massa. Algun museu interessant, un mirador amb unes vistes maques a la ciutat i algunes botigues de roba pels que viuen més allunyat i venen a comprar a la “gran” ciutat.
El nostre camí seguia fins a Ushuaia. Vam veure uns creuers de feien el trajecte des de Punta Arenas fins a la ciutat més austral del món durant 5-6 dies, passant pels fiord i paisatges idíl·lics. Esperem algun dia poder-hi anar, ara ens hem de conformar en agafar un bus 12 hores per arribar-hi.
