Després d’una jornada maratoniana des de Ulaan Bator amb un bus de 13 hores, un tren nit des de Ulan Ude i un altre bus pel matí de 6 hores des d’Irkustk vam arribar per fi al Llac Baikal, la primera parada de la nostra ruta pel transsiberià.
El llac Baikal és la reserva d’aigua dolça més gran del món amb un 20% de les existències del planeta. La seva profunditat mitjana són 400 metres però la màxima arriba a més de 1.600. El més recomanat és visitar aquest llac a l’hivern, tot i les baixes temperatures, els paisatges són realment espectaculars. El llac es congela per complet a més d’un metre de profunditat i això permet poder caminar i fins i tot conduir grans furgonetes per tota la superfície. Com l’aigua que hi arriba dels rius és tan pura concentra un gran percentatge d’oxigen i això fa que quan es congeli es creïn unes formacions espectaculars.
Hi ha diferents lloc on anar a visitar el llac a prop d’Irkustk. Nosaltres vam anar a l’illa d’Olhon, que a més de ser un dels punts més turístics també diuen que és un dels més bonics. Potser al tornar ens va passar pel cap que ens havíem equivocat, no perquè el lloc no valgues la pena, sinó pel temps. Amb només 2 dies i 1 nit gairebé no s’aprofita la visita a l’illa ja que vam arribar a les 6 de la tarda entre parades de descans i a diferents view points. Òbviament allà ens va donar temps només per anar a veure la posta de sol, fer una petita volta pel poble i poca cosa més. El dia següent després d’anar a la platja per tocar l’aigua i visitar alguns penya-segats impressionants ja ens venien a buscar a les 12.30 per tornar cap a Irkustks. La sensació és que vam passar més temps al cotxe que a la pròpia illa i que al menys per visitar-la calen dos o tres nits per poder explorar bé tot els seus racons.
Nosaltres vam anar a través de Baikaler Tours i la veritat és que tot perfecte. Tot i que aquelles dates només tenien un tour de tres dies ens van poder organitzar un dia menys tornant amb una mini furgo compartida. El guia, l’Alex, amb un angles perfecte ens va explicar diferents curiositats del llac i la gent que viu en aquestes terres, alguns amb trets molt mongols. En el camí d’anada ens va portar en un turó amb unes vistes increïbles al llac, on estàvem completament sols. Per dormir ens vam quedar en un allotjament cèntric amb tot de cabanyes i habitacions privades de fusta força acollidor. Hi ha l’esmorzar i el sopar inclòs amb menjar majoritàriament local i molt bo.
Hi ha l’opció d’arribar a l’illa d’Olhon amb vehicle propi a través d’uns ferris que creuen l’estret pas. Nosaltres però ens vam saltar la llarguíssima cua de cotxes per creuar deixant el furgoneta amb la que veníem al parking dels ferris. Vam creuar a peu, sense d’haver d’esperar-nos i, un cop a dins l’illa ens van venir a buscar amb una espècie de 4×4 furgoneta recordant molt als antics vehicles de la URSS. Era curiós perquè eren models nous i tothom tenia el mateix per circular pels camins de terra d’aquesta illa dins del llac Baikal.
El llac Baikal és una parada obligada en qualsevol ruta del transsiberià i que nosaltres malauradament només li hem pogut dedicar un parell de dies degut a les limitacions amb el visat. Per conèixer l’illa d’Olhon també es pot fer per compte pròpia però un cop allà s’ha de contractar alguna excursió si es vol explorar les parts més llunyanes del poble principal, Khuzhir. Val la pena mirar si surt més a compte contractar-ho des d’Irkustk com vam fer nosaltres amb l’allotjament inclòs. Surt a compte anar-hi només per dos dies? Doncs depenent de quina sigui l’alternativa. A nosaltres ens va agradar Olhon però masses hores a la carretera per arribar-hi, Listvyanka està molt més a prop i pot ser que sigui més pràctic quan es tenen pocs dies.