Ushuaia és la ciutat més austral del món, i remarquem ciutat perquè a Xile hi ha un poblet més austral, Puerto Williams al que s’hi pot arribar des d’Ushuaia però no tan conegut. És la capital de la regió de Terra del Foc, Antàrtida i les Illes de l’Atlàntic Sud, d’Argentina. És una ciutat força gran però amb edificis baixos majoritàriament de pedra i fusta que donen un aspecte molt hivernal, i és que, nosaltres hi hem estat a ple estiu i les temperatures no van pujar del 8 graus… No es pot oblidar que és el sud del món, el clima t’ho recorda a cada moment, és un clima d’alta muntanya.
La ciutat la van fundar una missió de pastors anglicans liderats per Thomas Bridges al 1869 amb el propòsit d’evangelitzar els pobles originaris, els yámanas. Aquests indígenes, vivien en harmonia amb la natura des de feia segles, feien servir tant la carn com el greix dels llops marins per sobreviure al fred. Al menjar la seva carn que és molt alta en greixos, creaven una capa de greix al seu propi cos i per augmentar el seu efecte, s’aplicaven per tota la pell el greix líquid d’aquests animals per tal de fer una capa protectora contra el fred. A més, vivien sempre a la vora del foc. Feien fogueres que portaven sempre amb ells fins i tot dins les seves balses i això no només els va protegir del fred sinó que, sense saber-ho, es van estar protegint un temps de l’home blanc que al veure totes les fogueres tot navegant les seves costes van batejar la illa com a Terra del Foc.
No van poder-se protegir per sempre, lamentablement, i amb l’arribada de la missió anglesa que els va forçar a canviar el seu estil de vida, vestint-los a la manera europea, canviant la seva dieta i imposant els costums europeus; els yámanas van anar morint a causa de les malalties que portaven els homes blancs i del canvi d’estil de vida que els van imposar; les robes europees, per exemple, es mullaven amb la pluja i els provocava malalties mortals, ells no estaven acostumats a refugiar-se de la pluja i el fred ja que durant segles havien conviscut amb ells sense problemes gràcies a les seves costums. Actualment només queda una dona 100% yámana, té 94 anys i viu a Puerto Williams, quan ella falti s’extingirà tota una ètnia amb ella.
A principis del segle XX es va crear una presó a Ushuaia que va fer créixer la ciutat ja que els treballadors s’hi van haver de traslladar amb les seves famílies. Avui en dia, la població a Ushuaia viu exempta d’impostos. És a dir, tenen una política de no pagar taxes i això fa que es redueixin els preus en el consum i augmentin els salaris. D’aquesta manera s’intenta poblar, atraient persones d’arreu del país, una zona verge molt gran que havia estat despoblada fins no fa massa.
La nostra visita a Ushuaia va ser agre-dolça perquè hi vam arribar amb l’esperança de poder trobar alguna súper oferta d’última hora en alguna de les embarcacions que van cap a l’Antàrtida. Així que el primer que vam fer al arribar, va ser preguntar a totes les agencies. No vam tenir sort, l’únic que hi havia disponible costava més de 8.000 USD per persona i era un viatge de només 12 dies i amb llista d’espera, així que ho vam deixar córrer. El continent blanc és l’únic que ens falta per haver-hi estat a tots i ens feia molta il·lusió però aquest preu significaria renunciar a 8 mesos de viatge (quasi tot Àsia) i no estàvem disposats a renunciar a tant. Així que vam decidir deixar-ho per un altre ocasió, esperem que d’aquí no massa temps!
Les sortides a l’Antàrtida es venen des de empreses estrangeres amb mesos d’antelació per internet a preus desorbitats i les places “sobrants” les venen directament a Ushuaia (la ciutat des d’on tots aquests creuers surten) a preus molt rebaixats, tant rebaixats com baixa sigui la demanda, i aquest any hi havia cua d’espera per als viatges last minute així que les rebaixes no eren tan grans com altres anys.
Un cop assumit que, de moment, havíem de renunciar a visitar aquest continent, van decidir-nos a explorar bé la zona i és que aquesta ciutat i els seus voltants tenen molt que oferir. Vam allotjar-nos per Couchsurfing amb el Víctor, un noi de Missiones (al nord del país) que feia ja anys que vivia a Ushuaia. Gràcies a ell vam oblidar aviat la nostra decepció antàrtica i vam començar a gaudir de tot el que la ciutat de la fi del món té per oferir. Vam compartir, àpats, caminades, cervesa, vins i hores i hores de conversa.
Vam anar a visitar el Parc Natural Tierra del Fuego, a les afores de la ciutat, de la mà de Latitud Ushuaia. Tot i que s’hi pot anar per propi peu i fer tots els treks que vulguis tranquil·lament, quan hi vam estar nosaltres feia força fred i plovisquejava així que aquest cop vam optar per una visita més tranquil·la. L’excursió va començar ben aviat al matí i ens va portar als punts clau del parc.
La primera parada és al mític tren de la fi del món, un tren a vapor que antigament servia per traslladar els interns de la presó d’Ushuaia cap al bosc on els portaven a talar arbres com part de la seva pena. Pel nostre gust, val més la pena passejar pel parc i veure el tren passar que pujar-hi i fer el mini recorregut que actualment comença a les portes del parc natural. Amb Latitud Ushuaia tens les dues opcions. A la parada final del tren, el grup es torna a unir per anar a visitar diferents miradors als que s’hi arriba en bus i petites caminades d’uns 30 minuts com a molt i, com no, es visita la famosa oficina de correus més austral del món.
L’excursió ens va deixar a la ciutat al migdia amb temps suficient com per fer la que per nosaltres va ser l’activitat estrella d’Ushuaia, la navegació pel canal de Beagle. Vam escollir Yate Tango per fer-ho ja que és una embarcació petita que et porta a visitar i fer un mini-trekking per la illa Bridges, un petit illot dins el canal Beagle des del que es tenen unes vistes increïbles. Tot seguit es visita un altre illot, aquest cop sense posar peu a terra, ja que es l’habitat natural d’una gran manada de llops marins, al seu un vaixell petit ens vam poder apropar per veure aquests animals de ben a prop. I per acabar, l’estrella, el Far Les Eclaireurs o més conegut com el Far de la Fi del Món. De tornada, vam gaudir d’una cervesa artesanal de la ciutat, la Beagle, a bord. El viatge inclou cafeteria i cervesa. I estem segurs que es gaudeix molt més des d’un vaixell petit i amb grup reduït que des d’un catamarà enorme amb 100 persones.
Les proximitats de la ciutat també tenen molt a oferir, hi ha rius, cascades, muntanyes i prats als que s’hi pot arribar caminant o en bus de línia des de la ciutat tranquil·lament. El Víctor ens va portar a veure un rierol i una cascada als que s’arriba en uns 40 minuts caminant des de l’entrada de la ciutat però el clima no va ens permetre arribar al nostre destí, va començar a ploure a bots i barrals així que vam dinar unes empanades refugiats dins el bosc fins que vam trobar un cotxe que ens retornés a la ciutat i vam canviar el pla de trekking per uns vins a casa.
P.D. No podem deixar d’esmentar el fort sentiment que es té en aquesta regió per les illes Malvines. Es poden trobar a tots els racons cartells, inclús cartells oficials, amb el lema “Las Malvinas son Argentinas”.
La Guerra de las Malvinas va tenir lloc l’any 82, on Anglaterra i Argentina es van enfrontar brutalment pel poder d’aquestes illes ben a tocar de la costa de Tierra del Fuego. Aquest conflicte va venir quan Argentina va reclamar la sobirania del territori ocupat per la “colònia” anglesa temps enrere. Mentre que pels britànics, això va suposar una invasió del seu territori d’ultramar. El resultat va ser centenars de morts i un resultat victoriós pels anglesos liderats per la Dama de Hierro, Margaret Thatcher.
Avui en dia, encara queden símptomes d’aquella guerra, sobretot en aquesta part més austral on hi ha famílies que van perdre gent propera. La derrota per Argentina va suposar la fi de la dictadura i recull a dia d’avui en la seva constitució la reivindicació del territori, igual que el seu poble.
