Favela és el nom que se li dona a Brasil a un assentament precari, que pot créixer tan a les afores com a la pròpia ciutat. A Rio de Janeiro hi ha unes 1000 i això vol dir uns 2 milions de persones, aproximadament el 20% de la població que hi viu. La gent de les faveles viu aglomerada, la majoria, una família sencera en una habitació. Es construeixen les chavoles ells mateixos, el subministrament d’aigua no és com a la ciutat, consta d’uns bidons que tenen al sostre de les cases i és gratuït. El sistema elèctric el fan ells mateixos i hi punxen l’electricitat de la xarxa general. La majoria de carrerons estan sense asfaltar i es troba una casa davant de l’altre sense espai gairebé ni per passar. Això suposa que moltes cases no tinguin direcció postal, el que fan és que ells mateixos posen noms al carrer i la pròpia comunitat té un “carter” que porta les cartes a la entrada de cada carrer.
Els que no poden, per no viure en un carrer amb nom o per no poder pagar aquest servei, utilitzen els bars o centres socials com a local per recollir paquets i cartes. S’ha de tenir en compte que no tenir adreça suposa un problema alhora de tenir contracte de feina, obrir compte bancaria, i per a tràmits oficials en general; la majoria d’habitants d’aquestes comunitats, com ells les anomenen, es registren a casa d’algun familiar o conegut que visqui fora les faveles.
La pel·lícula Cidade de Deus, mostra la vida a la favela que dona nom al film.
En la nostra idea de visitar Rio, a més a més de tots els atractius turístics que la Cidade Maravilhosa té, volíem entendre i veure com viu la classe més baixa de la societat carioca en aquest cas. S’ha de pensar que a causa dels Jocs Olímpics del 2016, l’estat de Rio es va declarar en quebra 5 mesos més tard. Hi ha alguna cosa més perillosa que pagar-li a un policia un salari baix? Sí, no pagar-li. I això és el que ha passat a Rio aquests últims mesos. D’algunes de les faveles que es van pacificar pels Jocs, s’ha retirat la seguretat per falta d’afectius i això ha fet que els narcotraficants hagin agafat un altre cop el control i s’hagin convertit en perilloses.
Abans d’arribar no teníem clar quines faveles conèixer ni de quina manera. Després d’informar-nos una mica hem decidit visitar-ne tres de dues maneres diferents. La primera contractant un tour que ens ha portat a veure Rocinha i Vila Canoas. La tercera favela ha estat Santa Marta, i l’hem visitat pel nostre compte sense que ningú ens acompanyes.
Favela Tours, és una companyia que té bons comentaris per internet. Vam contactar-hi i ens van fer un bon preu aprofitant que posaríem la nostra opinió al blog. A nosaltres ens va agradar el guia que explicava coses interessants, però ens va semblar curt i poca cosa el recorregut per les dues faveles.
El tour està anunciat com a 3 hores i realment són 1,5 entre les dues. La resta del temps és el desplaçament que et venen a buscar i et tornen al hotel. És interessant perquè a Rocinha t’ensenyen un projecte social que estan fent amb una escola de nens petits a partir de donacions i els beneficis dels tours. Tan Rocinha com Vila Canoas són dues faveles pacificades i, per sincers, no ens va sorpendre gaire quan estàvem a dins. Potser perquè ens va recordar al caos de Vietnam o potser perquè només ens van ensenyar la zona més transitable (recordem que el 40% de Rocinha encara la controlen els narcos).
Hem de dir que el que ens va agradar més va ser anar a Santa Marta pel nostre compte. Havíem llegit que a l’entrada hi ha l’opció d’agafar un guia que t’acompanya, nosaltres no els vam veure fins al sortir ja que vam entrar per un altre carrer. S’ha de dir que tan a l’inici com a dalt de la favela hi ha un parell de policies armats fins les dents vigilant.
Nosaltres hem agafat un funicular gratuït que puja fins a dalt, 4 parades en total. Compartint amb la gent de la pròpia comunitat que l’utilitzen com a porta carregues també. A dalt ens hem deixat portar i hem anat baixant fins arribar a l’entrada. Hem vist l’estàtua del Michael Jackson que li van fer com agraïment pel videoclip de They don’t care about us del 1995 que va gravar dins aquesta favela, així com algunes pintades a la paret amb la seva imatge. Ens ha cridat l’atenció, a part de les construccions, la brutícia que es veia i la forta pudor a aigua bruta que baixava per un canal obert d’evacuació. El Marc ha aprofitat per anar a tallar-se els cabells a un barber local: L’Egimeo, un senyor de 65 molt ben portats, ens ha començat a explicar mil històries de la seva vida entre tall i tall alhora que s’interessava per la nostra. El que més ens ha agradat és l’estona que em passat amb aquest home i la conversa que em tingut amb ell.
Ha estat molt interessant veure la vida real a les faveles i pel nostre propi peu, sense que ningú ens porti a veure només el que volen que veiem. Hem pogut explorar els seus carrerons, veure com són les cases, i interactuar amb la gent que hi viu que han estat tots molt agradables i disposats a ajudar-nos donant-nos indicacions o simplement el bon dia amb un somriure a la cara en tot moment. No em tingut cap sensació d’inseguretat en ningun moment, al final uns nois joves ens han cridat per saber d’on veníem i que fèiem allà i ens han intentat vendre Marihuana, però sense més.
La sensació que ens ha transmès Santa Marta és que és una comunitat de gent molt pobre que viu com i de la millor manera que pot amb el poc que té. Hi ha comerços locals com a qualsevol barri però en versió miniatura, tenen paradetes on venen fruita i verdura, petits bars, diminutes perruqueries, botiguetes de roba… la majoria de gent treballa fora la favela, i els que ho fan dins normalment tenen el negoci a l’entrada de casa seva. Els nens van a l’escola fora la favela però molt aprop, hem vist moltes mares acompanyats als seus fills petits a l’escola i moltes adolescents agafant el funicular de pujada tornant de l’institut. Tot i ser un lloc molt diferent als barris als que estem acostumats s’hi respirava total normalitat.
Hem detenir en compte que les tres faveles visitades estan pacificades, i que no és bona idea endinsar-se sol a qualsevol ja que n’hi ha moltes que tenen zones totalment controlades pels narcos que sí són molt perilloses.
