Search
Àsia / La Volta al Món / Loikaw / Myanmar / Sud-Est Asiàtic

LOIKAW, EN BUSCA DE LES DONES GIRAFA

Hi ha un parell de coses que podríem retraure a Myanmar, un país que de moment ha superat les nostres expectatives. La primer és la falta de consciència ambiental que tenen els seus habitants. Camins, boscos, carrers, a tot arreu es pot observar una acumulació d’escombraries en forma, sobretot, de plàstics i llaunes que fa realment pena. La segona són les carreteres per desplaçar-se entre diferents zones. Camins molt rurals, sovint de terra i amb un únic carril, on les distàncies en hores es multipliquen per 5 o per 10.

Dit això, ens vam desviar de la nostra ruta optima durant 6 hores en una minivan incòmode per arribar a Loikaw, la ciutat base de la regió dels Padaung, també conegudes com les dones girafa o long neck.

Aquesta ètnia, els Padaung, són coneguts àrreu per tenir la creença, encara avui en dia, de vestir a les dones amb collars daurats de coure. Uns collars molt pesats, que amb el temps fan que les espatlles baixin i dona una aparença de tenir el coll alt.

Desgraciadament, aquestes dones s’han convertit en molts llocs com un reclam turístic per fer la fotografia i vendre qualsevol souvenir al guiri de torn. Avui en dia se’n poden veure al propi llac Inle i també a Tailàndia, a la zona de Chiang Mai ja que anys enrere aquesta ètnia va emigrar al país veí a causa dels conflictes civils de Myanmar.

Nosaltres, al trobar-nos relativament a prop del seu lloc d’origen vam decidir anar per veure i conèixer la realitat d’aquesta ètnia. Per fer-ho s’ha d’arribar fins a Loikaw, una ciutat de l’estat de Kayah, el més petit del país, per fer base i moure’s per la zona. En principi en aquest estat està prohibit que els estrangers lloguin motos, però vam conèixer una dona que en lloga i vam aprofitar per agafar-ne una. Una manera molt més còmode i més barata que contractant un xofer.

Cal dir que els dos dies que vam estar pocs turistes ens vam creuar, algun en els petits pobles Padaung i res mes. És un zona força verge en aquest sentit i això fa que l’atractiu encara sigui més elevat.

El primer dia vam anar a fer una volta per inspeccionar el terreny, vam arribar fins a Demoso, on aquestes dones han muntat varies parades davant del llac per atreure el propi turisme local i poder vendre les seves artesanies. Ens va sobtar veure un grup de nenes, totes amb un collar de coure fals (buit per dins) al coll per fer-se la foto amb els locals a canvi d’una propina. Una practica poc ètica sobretot quan es tracte de nens però que s’anaven acostant un munt de gent.

Com la nostra idea era trobar els pobles originaris i veure la vida real de l’ètnia vam decidir tornar el dia següent pel matí a la zona de Pan Pet. Aquella mateixa nit però, vam estar afortunats ja que es celebrava un festival a Loikaw del nou any d’una de les ètnies birmanes i varis grups, entre ells les dones girafa, sortien a un escenari per ballar danses típiques.

El matí següent, vam agafar la moto i ens vam dirigir cap a Pan Pet uns 35km de Loikaw. Allà, a la muntanya vam anar entrant per camins i ens vam trobar en varis poblats on hi havia alguna long neck. Està clar que no tothom del poble era de la tribu però sí es veien forces dones, algunes a dins de casa, altres treballant al camp, altres passejant per carrer o cosint al jardí. Ens vam trobar una dona gran que estava assecant l’arròs i va cridar la seva jove, ben diferent d’aspecte físic però també amb tot el coure al coll. Com parlava una mica d’anglès ens va explicar que era de Tailàndia i que estava allà de visita a la sogre i les seves filles les quals vivien amb l’àvia. Ens dir que les nenes decidien si volien portar-ho i que les seves no ho feien perquè els feia vergonya a l’escola. Ens va sobtar escoltar com ella i el seu marit tornaven al cap de pocs dies cap a Chiang Mai mentre les nenes es quedaven allà.

També és veritat que vam veure una mica d’explotació turística per la zona. Mentre algunes dones entraven dins de casa al veure’ns, altres es sobtaven perquè anàvem sols i sense guia. I és que en algunes cases està tot preparat per rebre alguns grups de turistes amb guia, fer-li fotos a la dona a canvi d’una propina i comprar-li algun dels mocadors que cusen. Per sort són a poques cases però està agafant cada cop més força, tant que alguna d’elles quan li preguntàvem per fer una foto ens demanava diners a canvi.

En general va ser una molt bona experiència. Un dia intens però suficient per veure no només l’ètnia dels Padaung sinó com viu la població en general en aquestes muntanyes. Vam comprovar que l’hospitalitat de Myanmar no té límits, quan ens van convidar a entrar en una escola i ens van portar te i fruita i ens vam fer una molt mínima idea de lo dur que deu ser viure 24/7 amb aquell metall pesat al coll, a les cames i als braços.

Es diu que un antic rei de Myanmar, va somiar una vegada que un dimecres qualsevol la població era atacada per tigres. Va sorgir doncs que les dones que naixien en dimecres tenien la gran sort i privilegi de posar-se aquells metalls daurats al coll i a les extremitats com a protecció contra els felins. D’aquí ve aquesta tradició que es conserva a fins a dia d’avui, ben cert però que cada cop hi ha menys joves i que la gran majoria són persones grans, d’avançada edat, i això ens fa pensar fins quan aguantaran les autèntiques dones girafa abans no es perdi del tot aquesta antiga creença.

Últims viatges
Sponsor
Sponsor
Discount up to 45% for this road trip this month.