Aquesta és una de les rutes més concorregudes de l’Amazones. Molts motxillers però sobretot molts locals utilitzen els vaixells per desplaçar-se per les diferents ciutats i pobles del riu. Nosaltres ho hem decidit fer en dos trams: començar a Manaus després d’uns dies a la selva, arribar a Santarem per descansar a Alter do Chau, amb les millors platges i les aigües cristal·lines que es poden trobar al riu Tapajós, un afluent de l’Amazones i, un parell de dies més tard emprendre la marxa fins a Belem, la capital de l’estat de Pará, on el riu més important del planeta es troba amb el mar.
La nostra intenció era quedar-nos només un dia però el fet de que diumenge no surtis cap ferri ens ha fet allargar un dia més. Una calor asfixiant rosant els 40 graus amb una humitat molt elevada ha fet que sigui gairebé impossible passejar per la ciutat en hores punta. Una visita obligada des de Manaus és el trobament de les aigües, on el riu Solimoes i el riu Negre s’ajunten formant una línia de 8km entre els dos. És aquí on tècnicament neix el riu Amazones, que té diferents punts on es pot apreciar aquest fenomen, però és aquest el més conegut. Les causes són per la diferencia que hi ha entre les dues aigües en l’acidesa, la velocitat del caudal i la seva densitat. Només hi ha uns 80-90 metres de desnivell entre Manaus i el mar, això fa que en una distància de més de 1300km, el riu sembli pràcticament un llac.
Aquest cap de setmana hi havia un festival de dansa que fan anualment a la ciutat, el Mova-se. Hem estat de sort! Aquest festival ens ha omplert les tardes i així el dia de més que ens havíem de quedar ens ha valgut la pena. L’actuació de la primera nit era l’apertura i va ser fascinant. Al sortir, vam anar a un bar que ens havien recomanat, el Bar do Armando, molt a prop del teatre al Largo Sao Sebastiao. A nosaltres no ens va fer el pes, al menys no per sopar, és car pel que ofereixen això sí, està molt ben situat i té una terrassa amb taules i cadires de plàstic en les que pots demanar la beguda al bar i el menjar als venedors del carrer o les paradetes del voltant. Els següents espectacles van ser actuacions de free style 2×2, amb molt ambient al carrer.
Els mercats, al costat del port, són de visita obligada. Ens han recordat molt als mercats asiàtics per les condicions higièniques en les que tenen la carn i el peix, res de gel ni cambres frigorífiques i tot ple de mosques i olors molt fortes. També és un bon lloc per menjar, força bo i a preus molt competitius.
Manaus és una ciutat de pas, un molt bon punt de partida per fer expedicions o ruta per l’Amazones però no és un bon destí en sí mateix. És una ciutat perillosa, els seus propis habitants ens aconsellaven anar amb molta cura, no passar per carrers secundaris i poc transitats i no sortir del centre de nit, la zona del port és especialment perillosa. En moltes zones de la ciutat on antigament es veien faveles, ara s’han construït pisos socials per les mateixes comunitat amb un lloguer molt assequible, per tal d’anar millorant la imatge i la seguretat de la capital de l’Amazones. Tot i tenir un passat colonial molt ric gràcies al cautxú, els edificis que queden de l’època, tret del teatre, algun palau i l’església del centre que han estat reformats, estan en molt mal estat.
A la zona del port està ple de gent venent tiquets per desplaçar-se en vaixell riu amunt o riu avall. Ens havíem informat dels preus orientatius per anar a Santarem i Belem, a partir d’aquí vam començar a regatejar amb diferents venedors. Costa fiar-se de la gent que ven al carrer perquè no es té cap garantia de que no t’estiguin enganyant. Hi ha dos opcions en aquestes embarcacions, anar amb hamaca a la coberta o agafar un camarot per dos amb llitera i bany. Finalment, després de valorar els preus vam decidir agafar el camarot en els dos trajectes, i vist amb perspectiva estem molt contents de no haver escollit l’hamaca. El preu final va ser R$450 Manaus-Satarem i R$450 Santarem-Belem. Bé de preu segons els que havíem llegit. Les hamaques costen uns R$120 i R$150 respectivament per persona més el cost de l’hamaca en sí.
.
MANUAUS-SANTAREM
El trajecte ja no va començar bé des d’abans de sortir. Els venedors ens havien dit que la nit abans de partir podíem dormir al propi vaixell. Ho vam veure amb molt bona idea, això també ens va fer decidir en escollir camarot ja que ens estalviàvem una nit de hostel, tenint en compte que l’hora de sortida no era fins les 11 del matí.
A mitja nit vam arribar al port (Uber és la millor manera) per entrar a dormir. L’embarcació es deia Anna Karolina II i havia d’estar allà des de les 17h. Després d’esperar mitja hora va arribar remolcat per un vaixell més gran amb més de mig miler de persones dins apretats com anxoves. Resulta que s’havia espatllat en un dels “paseios” que fan els diumenges. Tot i això, no havia problema perquè sortís l’endemà cap a Santarem.
Quan es va buidar i l’estaven netejant vam entrar per rebre les claus i anar a dormir al nostre camarot. Va se aquí quan van començar els problemes. El responsable ens va dir que ell no tenia les claus i que no ens podia obrir. Com els estaven netejant vam dir que anàvem en un dels oberts i va ser llavors quan va canviar d’excusa dient-nos que no podíem passar la nit allà. Li vam mostrar clarament el bitllet i li vam insistir que truques al venedor per confirmar que si podíem. Després d’insistir molt i no cedir va tornar a canviar d’excusa dient que la nostra reserva no estava feta i que no tindríem camarot, tot i haver-lo pagat ja, perquè estaven tots plens. Que ens arregléssim amb el venedor directament, a la 1 de la matinada. Aquí ja ens vam començar a enfadar de veritat i després de discutir molta estona, fins al punt d’impedir que abandonés el vaixell, vam trucar a la policia perquè ho solucionés. Va ser llavors quan va cedir i ens va donar les claus perquè passéssim la nit.
Estem convençuts que són practiques habituals, inclús entre els tripulants i els propis venedors, per estafar a la gent, o als turistes en aquest cas. Volen aconseguir més diners o revendre els bitllets. Després de tot, encara ens va dir que era un preu molt barat i que li paguéssim R$200 més, cosa que no vam fer.
Per si fos poc, el vaixell que havia de sortir a les 11h del matí, no va sortir fins les 17.45h. Sense donar cap explicació i amb els passatgers molt crispats d’esperar amb una calor infernal i sense lloc casi ni per caminar. Nosaltres per sort teníem aire al camarot i se’ns va fer més amè. Està clar que el trajecte no és el mateix si es va amb hamaca. Hi ha la possibilitat de penjar-la en 3 pisos diferents, però no sabríem dir quin és pitjor. El pis d’abaix està molt buit de gent però el soroll dels motors fa impossible descansar i menys dormir. El primer pis és el que està més ple perquè hi ha l’aire condicionat. No hi cap ni una agulla, els cops de colze dels veïns estan a l’ordre del dia. Si es té la mala sort d’estar davant dels lavabos potser és millor tirar-se al riu. La tercera opció és el pis de dalt, casi amb la mateix gent enganxada, obert i sense aire, a la nit fa molt de fred.
El trajecte en sí és agradable. Es navega riu avall, parant a pobles i ciutats de la costa, amb uns paisatges d’ensomni. Un riu de magnituds gegantines, on en molts trams no s’aprecia l’altre costat arribant a fer més de 20km d’amplada. Es pot veure tota la vida que gira al voltant, pobles sense cotxes i cases elevades pel desnivell del riu, molts vaixell de transport de mercaderies i venedors que pugen a cada parada per vendre qualsevol tipus de menjar. És un bon moment per conèixer gent que també viatja i escoltar les històries de molts locals que sovint fan aquest trajecte.
Finalment va arribar a les 2h de la matinada del dimecres, 8 hores més tard. Com era massa tard i no hi havia busos per anar a Alter do Chao, vam decidir al igual que molta altre gent, passar la nit a bord. Així, en un viatge de 1 nit hi vam dormir finalment 3 i es pot dir que hem amortitzat el camarot.