La ciutat de l’eterna primavera, així és com es coneix Medellín avui en dia gràcies al bon clima que acompanya la segona ciutat més important de Colòmbia.
Medellín, actualment és una de les ciutats capdavanteres a Sud Amèrica, amb una transformació de dalt a baix que la converteix en una ciutat innovadora i puntera econòmicament dins del continent. Un transport sostenible i integrador fa que sigui molt més fàcil el desenvolupament a l’àrea metropolitana, encara amb signes del passat recent. Medellín és l’única ciutat del país amb metro i els seus habitants n’estan orgullosos, tant que no és estrany que et preguntin “¿has visto ya el metro?” Com si d’un punt d’interès turístic es tractés. El tenen cuidat, net i sense pintades i, és vist com un símbol de progres i prosperitat. La construcció de biblioteques i parcs, juntament amb la creació d’esdeveniments culturals ha reduït la delinqüència del carrer.
Res té a veure la ciutat actual amb la de fa uns anys. Medellín va patir a la dècada dels 70 una de les seves crisis econòmiques i socials més gran. Un elevat nombre de gent aturada es va unir a la criminalitat i la inseguretat general de la ciutat. El 1976 es va crear el Cartel de Medellín, amb Pablo Escobar com a patrón amb una certa llibertat i aconseguint penetrar en la societat més marginal de la ciutat, en busca de joves menors d’edat per cometre els seus crims, ja que llei en mà no podien anar a la presó. Aquí el nostre reportatge de Pablo Escobar: dues visions, una mateixa història.
Va ser quan el Govern va aprovar una llei que permetia l’extradició dels presos colombians a Estats Units quan els cartels van començar a revelar-se amb el narco terrorisme. La frase que va dir Escobar defineix perfectament aquell moment: “prefiero una tumba en Colòmbia que una cárcel en Estados Unidos”. I així va començar la guerra més sagnant de Medellín. Cotxes bomba, tirotejos, segrests, assassinats a policies, polítics i jutges. Molta gent, alguns hem conegut, van decidir marxar, atemorits de no poder sortir de casa. El 1993 amb la mort del líder del narcotràfic el cartel va desaparèixer però no es van acabar els problemes.
Les guerrilles, grups armats d’extrema esquerra que lluitaven contra el govern. Reconeguts per molts països com a grups terroristes que van entrar en el negoci del narcotràfic. El més conegut és les FARC, que no va ser fins l’any 2016 que es va firmar un acord de pau amb el govern després de 4 anys de negociacions a l’Havana. El més curiós és que aquest acord va ser referendat pel poble de Colòmbia amb una votació en la que va guanyar el “no” a l’acord. (amb una diferencia mínima). Tot i això, després d’uns canvis aquest acord va ser aprovat al Congrés directament i avui en dia les FARC s’han constituït com a partit polític amb el mateix nom.
Per altre banda estaven els paramilitars, grups armats il·legals d’extrema dreta. Formats inicialment per combatre les guerrilles amb camperols, colons, i que involucrava també policia i militars. A poc a poc aquests grups van entrar en el narcotràfic i van ser ells mateixos els organitzaven matances i atemptats contra la població civil.
Avui en dia la situació que es viu es totalment diferent. Tot i que continuant havent grups armats i narcotràfic, oficialment no hi ha cartels, que són els que monopolitzaven tot el procés sencer de la droga; producció i distribució. L’augment del turisme al país a fet que aquesta inseguretat quedi rellevada a un segon lloc. Evidentment hi ha zones que millor no anar-hi.
Nosaltres sempre recomanem fer un Free Walking Tour per conèixer aquestes ciutats importants amb una història pròpia. El de Medellín és un dels millors que hem fet. Normalment és gent local, guies que coneixen la ciutat de tota la vida. En aquest cas són 4 hores pel centre per veure les zones més importants.
A més, una opció que no pot faltar a la visita de Medellín és conèixer la Comuna 13. Un barri a la part oest que antigament va ser una zona marginal amb molts conflictes entre bandes de droga. Era la part més perillosa de la ciutat controlada per narcos on hi havia guerres internes entre els traficants i la policia. Ara ha canviat totalment. És una zona reformada i amb color. Un art urbà ple de graffitis cobreix les parets principals de la zona, escales mecàniques ajuden a pujar fins a dalt de tot, comerciants venen menjar i artesania a banda i banda del carrer i cada pocs mestres es veuen turistes atents a les explicacions que algun guia local dóna. La comuna 13 és essencial per entendre la transformació de Medellín i les vistes que hi ha des de dalt també valen la pena.
Cal explicar que la ciutat està dividida en comunes (barris) de forma numèrica sense seguir cap ordre coherent. A més però, aquestes zones estan dividides en estratos, que són divisions segons la classe social o riquesa de la zona en qüestió. Aquests van del 1 al 6. Viure en estratos 1 significa la zona més pobre de la ciutat. El estratos 2 és la millor part de la zona més pobra, el estrato 4 és la millor part de la zona mitja i el estratos 6 és la zona més rica, on estan la majoria de hostels, El Poblado. La zona per sortir de festa, plena de cubs, bars i restaurants, coneguda com la zona Rosa.
Així doncs Medellin té un 77% de la població amb estratos 1, 2 i 3. Les desigualtats encara són vigents.
Per passejar pel centre es suficient en baixar a la parada de metro San Antonio o Parque Berrío. Un cop allà ja es veu la multitud de gent que hi ha al carrer venent, de tot. Si es comença per la parada superior s’arriba a la Plaça Botero, plena de les escultures tant característiques d’un dels artistes colombians més coneguts. Els carrers peatonals del centre són ideals per si es vol comprar roba més barata ja que està ple de marques locals i falsificacions en alguns casos.
La bandeja paisa és el plat característic de la zona, la festa del colesterol. Un plat amb arròs, mongetes, plàtan fregit, diferents tipus de carn, xoriço i morro fregit, ou ferrat i alvocat. També són típiques les empanades, el xurros (donuts) i els bunyols (boles de formatge i farina fregides).
Medellín és una parada obligatòria a Colòmbia. Aquesta transformació dels últims anys ha fet d’ella un lloc turístic, amb molts motxillers que recorren el país. S’ha de vigilar com a totes les ciutats o, millor dit com a tot el continent sencer, però reviure la història recent i experimentar una nova societat il·lusionada amb ganes de rebre gent no té preu.
