Bombai i la seva Gate of India han estat la nostra porta d’entrada al país. Hem sentit moltes opinions sobre l’Índia, la més comuna que es tracta d’un país que enamora o horroritza, un país que estimes o odies, un país de tot o res.
La nostra idea és dedicar-li al voltant d’un mes i fer ruta en direcció nord per acabar al Nepal. Fan falta moltes setmanes per conèixer l’Índia a fons i nosaltres hem escollit la zona nord en comptes de les platges o el sud del país, que deixarem per la següent ocasió.
Bombai no és la capital política però sí la capital econòmica i la ciutat més gran del país amb més de 20 milions d’habitants. Ens hem trobat amb una ciutat més moderna i menys caòtica del que esperàvem. Hi ha molta pol·lució tot i no ser de les pitjors ciutats de l’Índia. El trànsit és una autèntica bogeria i de moment no hem sentit les famoses “olors de l’Índia” de les que la gent parla, potser perquè estem ja massa acostumats a Àsia o potser perquè Mumbai està molt més desenvolupada i occidentalitzada que la resta del país, ho veurem en seguida. Mumbai concentra el major nombre d’empreses i industries de tot el país, entre elles la de Bollywood, la industria cinematogràfica més gran del món.
El primer dia el vam dedicar a conèixer bé la ciutat amb un tour que organitza el nostre hostel, Backpacker Panda Colaba, que ens va portar a veure els highlights de Mumbai amb un guia local. El hostel és molt senzill, amb els estàndards indis que tan temíem però en aquest cas amb una habitació individual per nosaltres dos i molt ben situat al centre de la ciutat.
Vam començar pel barri on estàvem allotjats, Colaba, el centre de la ciutat on acostumen a quedar-se la majoria de joves. Allà es troba el famosa Porta de l’Índia que havia de ser la primera visió d’aquells que arribaven des de l’Imperi Britànic. És una zona sempre repleta de gent i on s’agafen les embarcacions per anar fins a les coves d’Elephanta, que nosaltres no vam visitar.
Just al costat i de forma majestuosa s’alça l’hotel més imponent de tota l’Índia, el Taj Mahal Palace, l’emblema d’aquesta cadena de luxe. No gaire lluny, a dos quilòmetres, hi ha un altre edifici colonial descomunal, l’estació de tren Victoria Terminus, del 1905 i construïda amb l’estil gòtic per la visita del rei Jorge V. Des d’allà mateix vam agafar un tren local que ens deixava al famós slum Dharavi, on es va rodar la pel·lícula Slum Dog Millionaire.
Hem de dir que el slum, un barri de barraques de carrer típic indi, el vam trobar molt més segur i tranquil del que esperàvem. És el més gran i la zona més superpoblada del món. És un laberint de carres i carrerons estrets i baixos pràcticament sense llum dividit en dues zones; la comercial i la residencial.
La comercial està plena de comerços locals i petites indústries (il·legals la majoria) on els treballadors hi viuen i treballen en espais realment reduïts i condicions molt per sota de la mitja de la ciutat. La indústria estrella és la tèxtil i el reciclatge de plàstic. Està ple de tallers petitíssims clarament sense masses controls on es poden veure prendes (sobretot denim) de diferents marques, a més de petites fàbriques on tracten la pell de cabra, ovella i búfal, i manufactures d’accessoris, maletes i sabates.
La zona residencial és molt més tranquil·la, hi ha una escola pública, un parc on els nens poden jugar tranquils i millers i millers d’habitatges d’uns 30m2 en els que viuen una família sencera en una sola sala que utilitzen per dormir, cuinar i menjar. No tenen lavabos dins de casa, n’hi ha de públics per a tothom. Poc a poc es van construint més i més blocs de pisos ja que segons una nova ordenança les construccions de després de 2008 són il·legals i no tenen accés a electricitat ni aigua, en canvi, les d’abans d’aquest any s’han legalitzat.
Més del 50% dels habitants de Mumbai viuen als slums així que per regularitzar-los el govern va haver de trobar una manera de no deixar a més de 10 milions de persones al carrer creant així un problema molt major. Vam poder entrar dins una de les cases i conèixer la seva propietària, una dona encantadora que, tot i no parlar anglès, ens va estar explicant sobre les seves costums i ens va preparar un dinar espectacular; no hi ha res com el menjar casolà!
Tot seguit vam anar cap a Dhobi Ghat, la bugaderia a l’aire lliure més gran del món. La van fundar els anglesos per rentar els uniformes dels militars i mai no s’ha deixat de fer servir. Avui en dia es renten sobretot roba dels hospitals i dels hotels de la ciutat. Nosaltres vam poder entrar i fer un ruta per veure com funcionaven les diferents zones, on hi havien les maquina, les assecadores i una àrea per planxar.
Un dels dies vam anar a visitar el Crawford Market on es pot trobar pràcticament de tot. És un mercat molt tradicional, amb moltes parades a fora al carrer més semblant a un gran basar àrab. No massa lluny es troba el Parsi Fire Temple d’una de les comunitats més exòtiques de Mumbai, el Parsis. En aquesta religió tan desconeguda dipositen els morts a les Torres del Silenci, on ningú hi pot accedir, perquè les aus carronyeres es mengin les restes del difunt i d’aquesta manera no toqui mai el terra.
Mumbai dóna per molt però no volíem marxar de la ciutat sense visitar un dels estudis de Bollywood. Vam anar al SJ Studios amb els companys de Bollywood Tours per visitar les instal·lacions amb els platons de les series i les pel·lícules més de moda del panorama cinematogràfic. Tota una experiència que no podia faltar a la capital del cinema.
Just al costat del nostre allotjament, en el carrer principal de Colada, vam anar a sopar l’última nit en un els restaurants de moda de la ciutat. El Delhi Darbar Restaurant ens va permetre menjar plats que encara no havíem provat i sobretot la carn, de xai i pollastre, que no ens atreviem a menjar en qualsevol restaurant del carrer. Vam provar el seu plat estrella, el Biryani, que és un arròs mixt, diferents curris de cabrit, pinxos de pollastre amb les seves especies i una selecció de postres locals desconeguts que ens van fascinar.
La nostra entrada a l’Índia ha estat millor de l’esperat. Una ciutat que ens ha agradat amb moltíssimes coses a fer i a visitar que al menys es mereixen tres de dies. Ara toca agafar un bus nit cap al Rajasthan per visitar la primera ciutat de la regió, Udaipur.
