Nasca és una petita població de la província d’Ica que gira al voltant d’un dels fenòmens més misteriosos del Perú i del món sencer: les seves línies i geòglifs.
Les línies de Nasca són unes restes arqueològiques de les que, tot i haver-se estudiat en deteniment durant anys, no s’ha arribat encara a una conclusió única i és que estan envoltades de misteri. Es tracta de milers quilòmetres de línies, figures geomètriques i figures antropomòrfiques i d’animals que s’estenen sobre la pampa formant un miratge únic que pot ser observat en la seva totalitat només des de l’aire. Com una civilització tan antiga i sense medis va poder crear tal cosa? Amb quin propòsit? Què signifiquen aquests gravats a la terra? Com pot ser que tants anys després continuïn intactes? Tenen algun missatge ocult? Aquests i molts més són els interrogants que les envolten i que vam intentar desxifrar amb els experts de la zona.
La cultura Nasca es va desenvolupar a l’actual província d’Ica, al Perú entre els segles 1 a.C. i VII d.C. i estava fortament influenciada per l’anterior cultura Paracas que es va desenvolupar dins el mateix territori. Les dues van fer servir les mateixes tècniques agràries i tenien tradicions similars.
Les línies de Nasca van passar desapercebudes fins al punt que una de les figures més grans està tallada per la carretera principal de la regió. No va ser fins els anys 40 del segle XX que Maria Reiche, una arqueòloga i matemàtica alemanya que va dedicar la seva vida a l’estudi d’aquest fenomen; que se’ls va començar a donar importància. Reiche atreta pels estudis de Paul Kosok, es va establir a Nasca, on va morir, per cuidar i intentar desxifrar les línies i geòglifs. La seva casa, ara feta museu, es pot visitar. Vivia fora de la ciutat, just al costat de les línies que va descobrir per no perdre temps en desplaçaments i va passar-se la vida netejant les línies que estaven cobertes de pedres, mesurant-les i estudiant-les; per això se l’anomena la Dama de la Pampa. Els seus estudis són els més respectats però no va poder trobar evidències científiques que avalin les seves teories. Les línies es segueixen estudiant actualment i seguim sense una clara resposta a cap de les preguntes que les envolten.
La millor manera de veure les línies és sobrevolant-les amb una petita avioneta. Nosaltres ho vam fer de la mà de Viajes Paracas, i l’experiència va ser excepcional. És important anar-hi amb una companyia seriosa que voli amb avionetes en bon estat i pilots experimentats. La millor opció és volar a primera hora, abans d’esmorzar ja que per tal que tots els passatgers de l’avioneta puguin veure bé les línies, el pilot fa les mil i una piruetes. És d’agrair no tenir-hi res a l’estomac ja que molts passatgers surten realment marejats, tot i que no va ser el nostre cas. Les avionetes són de 4 o 6 passatgers i tots tenen finestra per poder-les veure bé. Abans de pujar-hi et pesen per distribuir el pes correctament i que l’estabilitat de l’avioneta no es vegi afectada. El vol de mitja hora és suficient per veure les figures més famoses però es pot optar per fer-ne un d’una hora que et porta més enllà, ja que el desert està ple d’aquests fenòmens i s’estén fins on vivia la cultura Paracas, que van crear també les seves pròpies línies, es creu que un miler d’anys abans.
Nosaltres vam escollir el vol de 30 minuts, i va ser més que suficient. Des que l’avioneta s’enlaira es veuen milers de línies, figures geomètriques i figures en forma d’animal i una antropomòrfica d’unes dimensions increïbles i amb una definició i visibilitats des de l’aire que sembla impossible. És una experiència cara, pels preus del Perú, però que realment val molt la pena. Entre 80-85 U$D més una taxa aeroportuària de 30 soles.
Una altra opció, molt més econòmica, per veure algunes de les línies sense sobrevolar-les és pujar a les torres d’observació que hi ha a costat i costat de la carretera que travessa el desert. Es pot arribar fàcilment pel propi peu. Des de l’estació terrestre de Nasca surten busos locals cada pocs minuts que paren, si els demanes, a les dues torres i a la casa museu de la Doctora Maria Reiche. Des de la torre més llunyana, s’observen 13 figures de la cultura Paracas. Són primordialment línies i figures antropomòrfiques esculpides al vessant de la muntanya, mentre que les de Nasca estan totes esculpides en pla tant sigui sobre la pampa o sobre petits altiplans. Des la torre més propera a la ciutat, se’n poden observar 3 de la cultura Nasca: el llangardaix (tallat per la carretera), l’arbre, i les mans. A la mateixa torre es poden trobar guies que s’ofereixen a donar-te una petita explicació a canvi d’una propina.
Escullis l’opció que escullis per veure-les, és imprescindible anar al Planetari Maria Reiche, dins l’hotel DM Nasca, al centre de la ciutat, on un astrònom argentí que porta mitja vida estudiant el significat d’aquest fenomen, n’ofereix l’explicació més completa que vam trobar i la lliga amb l’observació del cel de l’hemisferi sud, que, sobretot pels que som del nord, és summament interessant.
Segons els estudis d’aquest astrònom, que segueix els estudis de la Doctora Reiche, les teories amb més fonament són les següents:
- Calendari agrònom: Les línies formen un calendari per l’agricultura marcant els punts on es troba aigua dins el desert. Moltes de les línies neixen i van a parar a fonts d’aigua subterrània. És un calendari fet a través de l’observació meteorològica, astrològica i ambiental.
- Representació de les constel·lacions: Les formes animals són la representació del cel de Nasca, plasmen el que aquesta antiga cultura entenia sobre les constel·lacions.
- Ofrenes als Deus: les figures com a representació dels Deus als que veneraven. Aquesta teoria explicaria el perquè de la seva orientació cap al cel. Van enfocar les figures de tal manera que els seus Deus, que observaven des de dalt, les poguessin veure, no necessitaven que fossin visibles des del terra.
Però, com van fer-ho sense tenir els medis per observar-ne el resultat? Com calculaven les distàncies i figures? Aquestes són preguntes que no s’han pogut respondre i sembla poc probable que es puguin arribar a respondre mai.
