Pablo Emilio Escobar Gaviria és sens dubte el delinqüent més famós de Colòmbia i un dels més coneguts mundialment. Va marcar un abans i un després al seu país i al món del narcotràfic creant el cartel més poderós i sanguinari fins al moment, el cartel de Medellín. La seva història ha afectat a tot el país fins al punt en que en tots els walking tours als que hem assistit l’han anomenat, va reescriure la història del país. La seva figura causa malestar a molta part de la població fins al punt que el nostre guia del walking tour Medellín, que feia les explicacions en anglès, es referia a ell com “el delinqüent més gran d’aquest país” i no pel seu nom ja que es podria guanyar algun problema si la gent del carrer el sentia parlant-li a un grup de turistes de Pablo Escobar sense entendre què estava dient. Les ferides estan encara sagnants i és que és molt recent, Escobar va morir al 1993.
Últimament la figura de Pablo Escobar s’ha fet més i més famosa arreu del món degut a series com “El Patrón del Mal” i sobretot “Narcos” i llibres com “Pablo Escobar: mi padre” escrit pel seu propi fill, entre molts altres. Avui en dia i fora de Colòmbia, la figura del Patrón s’ha fins i tot mitificat, i és que Escobar està de moda. Però, com ho viu la gent de Colòmbia? En especial els habitants de Medellin, la seva ciutat i centre d’operacions, quina imatge en tenen? Com va ser realment el dia a dia de la era Escobar als carrers de la seva ciutat? I el després? Fins a quin punt va afectar al poble?
Totes aquestes preguntes i més ens ballaven pel cap al arribar a la capital d’Antioquia, sabíem que aquest és un tema tabú dins la societat Antioquena fins i tot més que a la resta de Colòmbia, però com a tota norma sempre hi ha excepcions, i hi ha gent que està encantada d’explicar la història tant per motius econòmics -la història d’Escobar s’ha convertit en un atractiu turístic de la ciutat-, com per motius històrics o fins i tot personals. Molta gent ha patit molt a causa de la guerra del narcotràfic però d’altra en va sortir beneficiada i volíem conèixer les dues cares de la moneda.
No és fàcil trobar algú que t’expliqui la història real, sense la manipulació americana de Narcos ni la del govern Colombià que tapa més veritats de les que explica i vol tapar la història fins al punt que vol derruir edificis clau com l’edifici Mònaco, on la família Escobar va viure rodejada de seguretat, i fins i tot vol dificultar aquest tipus de recorreguts fent que els guies que hi treballen puguin tenir problemes per aconseguir la seva llicencia de guia oficial. Vam buscar especialistes en el tema. Ens vam informar sobre varies agències de turisme que ofereixen el tour Pablo Escobar i finalment vam decidir contactar amb Medellín City Services, una gran decisió, el millor tour que es pot fer a Medellín sens dubte. S’ha de demanar que el guia sigui en Silvio (+573013629247).
De la seva mà vam fer un recorregut d’unes 4 hores en el que vam visitar els punts claus de la història d’aquest Narcotraficant: l’edifici Mònaco; la Catedral, la “presó” que era més semblant a un hotel 5* que el líder del cartel de Medellín es va fer construir quan va pactar la seva pròpia detenció amb el govern colombià; l’edifici i terrat on va ser capturat i assassinat i el cementiri on està enterrat junt amb familiars i col·laboradors; i, el més interessant de tot, el guia ens anava explicant tota la història des del punt de vista d’una persona de classe mitja que va patir el canvi de la seva ciutat i la guerra del narcotràfic en primera persona. Va ser el guia el que va marcar la diferència, a part d’explicar sense tabús i tenir un coneixement de la matèria excel·lent, estava encantat de rebre qualsevol tipus de pregunta i les contestava totes amb gran coneixement de causa. Es nota que la seva feina l’apassiona i que li encanta que els estrangers s’interessin per saber més enllà de les versions oficials o les series de televisió.
Només començar, al pujar al cotxe, en Silvio ja ens va posar la pell de gallina. Així és com va començar la visita guiada:
“Era un miércoles, 13 de abril de 1984 a las 7 de la tarde, mi hermano, mi madre, mi padre y yo estábamos escuchando la radio en casa cuando… ¡Atención noticia de última hora! El ministro de justicia acaba de ser asesinado en Bogotá. Mi madre comenzó a llorar, mi padre se puso las manos a la cabeza y dijo: ahora este país ya está colapsado. Y por los siguientes 9 años tuvimos que vivir con el temor y la incertidumbre de si a la siguiente noche íbamos a estar reunidos los cuatro. En las siguientes cuatro horas vamos a descubrir las consecuencias de estos actos. Damas y caballeros bienvenidos al tour de Pablo Escobar.”
Després d’una introducció sobre com Escobar es va fer amb el poder i va arribar a ser fins i tot suplent en la Cambra de Representants de Colòmbia per al Congrés de la República pel departament d’Antioquia el 1982. I com, un cop Colòmbia va aprovar l’extradició als Estats Units, va començar la guerra més cruenta, una guerra on les guerrilles, els paramilitars, el govern i el narcotràfic hi estaven involucrats. La població de Colòmbia sencera va patir-ho fins els extrems, el país és va convertir en el més perillós del món, fins i tot es recomanava no visitar-lo degut a la extrema violència que s’hi vivia. Però centrant-nos en Medellín, els seus habitants van veure com la seva ciutat va passar de ser tranquil·la i pausada tot i que amb zones molt empobrides a l’epicentre d’un conflicte sense escrúpols.
A molts dels barris marginals no s’hi podia entrar ni sortir, estaven controlats pel cartel i molts dels nens i joves que no tenien possibilitats acabaven treballant per ells, alguns com a informants, altres passant o venent droga i d’altres com a sicaris. Els menors d’edat no podien anar a la presó així que el cartel veia en ells un gran avantatge.
Als barris de classe mitja els conflictes es vivien més de lluny fins que el terror es va començar a escampar totalment i explotaven cotxes bomba a qualsevol racó de la ciutat. En Silvio ens va explicar com li va tocar viure un atemptat de ben a prop. El seu pare treballava en un barri de classe mitja-alta dins la ciutat de Medellín, i un dia que no hi havia escola es va emportar el seu fill petit a la feina. El va enviar a comprar un suc de fruita i just quan el nen tornava amb el suc va explotar un cotxe bomba, dirigit als agents de policia del barri, assassinant a moltes persones entre les que es trobava la dona que li va vendre el suc al seu germà. Afortunadament per la família del Silvio ni el seu germà ni el seu pare van sortir malmesos, al menys no físicament. A ells els va anar de segons i d’altres famílies no van tenir la mateixa fortuna.
Als barris de classe alta on vivien els polítics i personalitats els atemptats eren capa cop més freqüents en mesura que les relacions de Pablo Escobar amb el govern anaven empitjorant, tant que per la por generalitzada amb la que els contraris a Escobar vivien, els rics van deixar de viure en cases per traslladar-se a edificis amb reixes i molta seguretat. La ciutat tenia la necessitat de blindar-se, però ningú semblava estar segur. Eren temps difícils ens els que la violència regnava al país i gent com en Silvio, van haver de passat la seva infantesa i joventut envoltats de terror.
Al acabar el tour, però, vam preguntar-li al Silvio si algun cop havia conversat amb les persones que veuen a Pablo Escobar com un heroi, perquè fins i tot un dels delinqüents més buscats de la història va tenir en el seu moment i té encara avui en dia gent que no només el recolza si no que l’idolatra. Nosaltres volíem conèixer la història sencera i no hagués estat possible fer-ho sense parlar amb l’altra cara de la societat de Medellín, la més incompresa. La gent que del barri Pablo Escobar. El nostre guia mogut només per les ganes de saber i que nosaltres també sabéssim va quedar en portar-nos-hi a l’endemà per intentar entrevistar-nos amb algun dels seus habitants.
Per posar-nos en situació, quan Escobar flirtejava amb la política i somiava en ser president de Colòmbia va dur a terme un projecte que ha estat fortament catalogat de populista. Va comprar un enorme terreny a la ciutat i va construir un barri sencer per regalar cases a la gent més necessitada. Ell mateix va batejar aquest projecte com a “Medellín sin tuburios” però el barri ràpidament va passar-se a dir “Barrio Pablo Escobar”. Doña Hermilda, la mare d’Escobar, se’n cuidava. Gràcies al Silvio, vam tenir la sort no només de visitar-lo sinó de poder parlar amb dues dones que van viure en primera persona la part més humana d’Escobar.
Al arribar al barri, només baixar del cotxe sempre s’apropa algun noi jove amb cara de pocs amics a demanar als forasters que paguin 1USD per poder entrar, estàs pagant per no tenir problemes. Aquests nois formen part de bandes organitzades que encara avui en dia es dediquen al tràfic de drogues en menor escala que l’antic cartel, que va desaparèixer amb la mort del seu líder, i més val no oposar-se a les seves demandes. A nosaltres però, al veure que anàvem acompanyats d’un local que els va dir que volíem conèixer la història real i que ells mateixos podrien explicar-la si es preparaven una mica, no ens van demanar res i la seva cara de poc amics es va transformar en salutacions cordials.
El passeig pel barri va ser curt, ja que la part alta és perillosa. Vam veure el mural que presideix l’entrada on es llegeix: “Bienvenidos. Barrio Pablo Escobar. Aquí se respira paz” acompanyat d’un retrat d’enormes dimensions del benefactor del barri. Aquest mural l’havien reconstruït no feia massa junt amb la figura del “Santo Niño Jesús de Atocha”-sant del que la mare de Pablo Escobar era devota i va fer construir al barri- coincidint amb la visita del germà del Patrón del cartel de Medellín al barri.
Tot seguit vam picar la porta d’una de les primeres cases del barri i ens va obrir una dona encantadora però que per qüestions de i salut ja no estava en condicions de fer una entrevista, la seva filla, la Rosa, però va estar encantada de explicar-nos la seva experiència al costat de la seva mare. Ens van convidar a entrar a casa seva amb una amabilitat excepcional d’aquesta que només es troba entre la gent que menys té. Vam entrar a la seva modesta casa i vam seure al voltant del llit on les dues dones ens van explicar la seva versió de la història.
La dona tenia molts fills que havia de criar sense recursos. Vivien en xaboles dins un barri marginal en el que van patir més d’un accident provocat per despreniments que a la Rosa, que a l’època era una nena petita, van causar una ferida al peu on encara hi té una enorme cicatriu. Les condicions de vida eren precàries i insalubres. No tenien ningú que els ajudés, més que les veïnes que vivien en les mateixes condicions però feien un cop d’ulls als nens quan la mare marxava a treballar. Treballava interna en una casa d’una família rica, i havia de deixar els seus fills petits sols a casa durant dies. No tenien cap altra manera de subsistir. El govern les tenia oblidades, no rebien ajuts de cap mena. No existien. Quan es va decidir a parlar amb l’home de la casa on treballava per explicar-li la seva situació, ell va contestar-li que li presentaria algú que l’ajudaria i és així com Pablo Escobar entra a la vida d’aquesta família desesperada. La dona que avui en dia quasi ja no pot articular paraula repetia el nom de Pablo amb els ulls brillants mentre la seva filla ens explicava la història emocionada. Poc més tard, va conèixer al líder del cartel en persona i ell mateix li va dir que li donaria una casa en propietat on podria viure en pau amb els seus fills. Dit i fet, poc més tard la família es traslladava al que és encara casa seva i com elles mateixes expressen amb il·lusió és una casa de la que no marxarien mai ja que ha estat la seva completa salvació. És el seu palau. L’únic lloc on han pogut viure en condicions i en pau. Quan van arribar-hi, la primera fase del barri -les cases completament construïdes- ja estava habitada, a elles els va tocar una casa que tenia construïda una habitació però se’ls facilitaven tots els materials gratuïtament per tal que poguessin acabar de construir.
Estàvem conversant tranquil·lament quan va aparèixer una altra dona del barri, que va voler unir-se a la conversa i explicar-nos també la seva història. Doña Ana, va anar a viure al barri per què el comitè que Escobar tenia per escollir qui ho necessitava més la va escollir a ella. La raó? Vivia en condicions de pobresa extrema i tenia molts fills. Ens explicava emocionada el dia que va conèixer en persona al que per elles és el seu salvador i benefactor. Pablo, com elles l’anomenen amb molt amor, va acudir a la barriada on ella vivia per un dels seus Meetings i va explicar el seu projecte a la multitud. Segons paraules de les dones, ell era sempre molt ràpid i directe. Deia el que havia de dir i marxava ràpid. Suposem que tenia massa enemics com per estar tranquil. Ella va ser dels primers afortunats a rebre la casa completament acabada.
Ens explicaven com el Patrón era l’únic que els ajudava i com la policia i el govern posaven traves al seus actes humanitaris. Ens explicaven amb ulls plorosos com Escobar portava al barri camions plens de mobles i electrodomèstics per aquesta gent i la policia els requisava. Els portava també menjar per a tots. Ell, des de la distancia, i la seva mare es van ocupar que la gent del barri tingués una vida digna.
Les dones van començar a ensenyar-nos fotografies que tenen guardades com tresors, un retall d’un diari de fa 20 anys, fotografies d’Escobar fent els seus discursos… Són els seus records. Ens van explicar que la majoria de gent del barri té la foto del narcotraficant presidint el menjador de casa. I és que dins aquest barri, la gent està orgullosa d’ell i el veneren quasi en sentit religiós. Ens van transmetre també la seva esperança que Pablo segueixi viu en algun lloc del món. Corre el rumor que la persona que van matar en aquell terrat de Medellín podria no ser ell. Segons diuen, estava molt canviat. No sabem fins a quin punt aquest rumor està alimentat per la seva esperança o té bases més sòlides.
És fascinant veure la il·lusió amb la que expliquen i reviuen la seva història. Pablo Escobar, per les raons que sigui, siguin sinceres o una simple manera de recaptar simpatitzants, vots i cooperadors; els va salvar la vida. Eren persones en exclusió social que no tenien present ni futur i van rebre una casa i amb ella l’oportunitat de sortir endavant. És totalment comprensible que no puguin veure a Escobar com el delinqüent que va ser. Elles estan orgulloses del seu benefactor i de viure al Barrio Pablo Escobar. Si se’ls pregunta pels assassinats, atemptats i demés crims d’Escobar? Prefereixen no entrar en detall, tothom s’equivoca, diuen. I és que no ha de ser fàcil assimilar que la persona que t’ha salvat la vida, s’hagi cobrat tantes altres vides innocents.
Si voleu saber-ne més sobre aquesta entrevista la podeu escoltar sencera aquí:
La història de Pablo Escobar és un dels temes que més sentiments provoca als colombians sigui tristesa i ràbia o agraïment i alegria. És un tema que esperem deixi de ser tabú i així pugui tothom curar les seves ferides, aprendre de la història i seguir endavant. Un poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la.
El canvi que ha fet Medellín i Colòmbia després de la mort de Pablo Escobar i la conseqüent desarticulació del cartel de Medellín és evident. La ciutat ha passat de ser la més perillosa del món a una ciutat cosmopolita, moderna i atractiva on la seguretat és cada cop menys un problema. És evident que amb la desaparició de l’organització d’Escobar no van desaparèixer els cartels colombians i molt menys el negoci de la cocaïna però, avui en dia tot i que el negoci continua, els seus motors són més silenciosos.
