Potosí és un lloc per visitar. Va de pas al estar entre Uyuni i Sucre i val la pena conèixer la vida local que gira entorn a la mineria.
Només arribar a la ciutat es veuen perfectament les construccions bolivianes característiques: maons, maons i més maons formant cases inacabades. És al centre on es troben les cases colonials, esglésies ben acabades i algun que altre museu local. No és de les ciutats més maques que hem vist i segurament passaria desapercebuda si no fos per una cosa: les mines que l’envolten.
És el reclam turístic de la zona i de ben segur que ho val. Conèixer com es treballa a les mines de Potosí és el que vam anar a fer.
Totes les agencies de la ciutat ofereixen aquesta excursió, el preu més baix que vam trobar són 70 bolivianos (8,5€). A primera hora del matí t’ofereixen roba especial per posar pel damunt de la teva, un casc amb llum i botes d’aigua. És totalment necessària ja que dins de la mina hi ha punts en que s’ha de gatejar, pujar per roques o caminar per basals d’aigua.
Abans d’arribar al Cerro Rico, l’única mina que es pot visitar de la zona, es fa una parada per adquirir productes que se li ofereixen als miners que estan treballant a dins. Només n’hi ha 4 tipus: refrescos de taronja, tabac, fulles de coca que se les van posant a la boca fent una bola i serveixen per mantenir-se desperts i obtenir energia per la seva jornada i, alcohol potable de 90 graus. Sí, nosaltres el vam provar i sembla totalment colònia.
Allà a la mina les vistes són extraordinàries. Abans d’entrar es pot observar la ciutat de Potosí als peus i els diferents cerros que hi ha per la zona. Vam tenir mala sort perquè aquell dia hi havia una manifestació de miners i per tant, vam poder veure pocs treballadors dins la mina. De totes maneres la visita a l’interior és increïble, al voltant de 2 hores es va caminant i descendent nivells per veure les diferents zones de treball. Cerro Rico és una mina de l’estat on hi treballen unes 17 cooperatives diferents. Els miners són els qui decideixen el seu propi horari ja que com més hores treballin, més minerals obtenen i més diners guanyen. Aproximadament el sou que s’enduen són 1.000 bolivianos (120€) a la setmana, mentre que el sou mig està en 2.000 – 2.400 bolivanos (240-290€) al mes. Així doncs la feina de la mineria està millor pagada però és, amb diferencia, molt més dura i perillosa que qualsevol altre.
Aquesta mina està activa des de 1545, època en la que els espanyols van colonitzar el nou continent i se les van apropiar. D’aquí surt l’expressió: “vale un potosí”. Antigament era una de les fonts més importants a nivell mundial en l’extracció de la plata. Avui en dia, poc s’hi troba d’aquest mineral tan apreciat i s’extreu més plom, zinc i coure.
Les visites a la mina són durant la jornada laboral dels miners, és per això que te’ls trobes dins fent la seva feina. Les ofrenes que és porten són per ells com a forma d’agraïment. La seva esperança de vida és més curta que la mitjana, no arriba als 70 anys. Desenvolupen dolències respiratòries com la silicosis, degut a tants anys d’exposició directe a la pols de la mina que queda als pulmons, i sovint es produeix algun accident laboral.
La visita comença sent una mica claustrofòbica. A dins l’única llum és la del propi casc i com més endins més és nota la falta d’oxigen. La temperatura varia segons la profunditat, tenint ràfegues fredes i calentes a la vegada. S’ha de pensar que la ciutat es troba a gairebé a 4.000 metres d’alçada. A pocs metres de l’entrada es troba el Tío, una estàtua en forma de dimoni, considerada una deïtat en la cultura i la tradició d’aquesta regió. És un Deu de l’inframón que ofereix protecció a tots aquells miners que li fan ofrenes i destrucció pels que no. Aquesta figura la van instaurar els espanyols durant l’època colonial per convèncer als indígenes de treballar a les mines i ser fidels a les sever ordres.
Els deien que el Tío els castigaria si no treballaven sense descans i això ha anat passant de pares a fills i evolucionant fins el que és avui en dia. Així doncs, la costum de tots els miners és, abans de començar a treballar, oferir-li fulles de coca, alcohol i encendre-li alguna cigarreta. Els habitants de Potosí són catòlics però creuen en diferents Deus, a part del Tío també creuen en la Pachamama, la mare terra o mare natura, la qual obté les mateixes ofrenes.
Vam recórrer més de dues hores per les entranyes de la mina per saber de primera mà com treballen en una regió que viu majoritàriament de la mineria. Unes condicions increïblement dures, fins i tot hi ha hagut nens treballant: es pot veure el documental “La Mina del Diablo” on explica coses de la mina del Cerro Rico molt interessants vist des del punt de vista de noi de 14 anys que hi treballa, ho recomanem sobretot els primers minuts. És ètic endinsar-se a l’interior d’aquestes mines per veure com treballen? Està clar que ara ho han convertit en una atracció turística. Tothom coneix Potosí per les seves mines i tothom les vol anar a veure. Ells aprofiten el turisme per obtenir beneficis, no només parlem de les ofrenes i; per altra banda, els turistes poden conèixer de primera mà les dificultat que comporta guanyar-se la vida dins aquestes muntanyes.
