Search
La Volta al Món / Oceania / Polinèsia / Rapa Nui

LA HISTÒRIA RAPA NUI SEGONS LA TRADICIÓ ORAL

La història de Rapa Nui, o Illa de Pasqua,  és força controvertida ja que els propis rapa nuis discrepen de les teories dels científics i historiadors. Els primers habitants de la illa tenien un sistema d’escriptura a base de jeroglífics, el rongo rongo, que es va perdre a causa de les guerres i ocupacions i no s’ha pogut desxifrar encara així que el que se sap de la historia prové de dues fonts: la investigació i la tradició oral, les històries que han anant passant de generació en generació a través dels anys; i hi ha diferencies irreconciliables entre elles. Nosaltres som de l’opinió que per conèixer i comprendre la història d’un poble l’has d’escoltar de primera mà, ja que hi ha molts matisos que s’escapen a la investigació i que tot i que molta part de la història oral d’un poble són mites i llegendes diuen molt sobre la seva cultura i manera d’entendre el món.

La història segons les investigacions científiques és fàcil de trobar als llibres i milers de pàgines web però la tradició oral dels seus habitants originaris està més desfavorida i silenciada i és per aquest motiu que hem decidir escriure sobre ella.

 

HISTÒRIA ANTIGA SEGONS ELS RAPA NUI

Segons els propis rapa nuis i la seva tradició oral, la illa es va colonitzar per primer cop entre els segles II i IV quan un savi de Jiva, una illa ja enfonsada de la polinèsia, va tenir una premonició que l’indicava que hi hauria un gran cataclisme i per tal de sobreviure’l havien de traslladar-se d’illa. Una nit, aquest mateix savi va somiar amb una illa situada “on es pon el sol” com la seva única possibilitat de salvació i així ho va comunicar al rei. El rei, Hotu Matu’a, va enviar un grup de 7 exploradors per tal de trobar-la, i comprovar no només la seva existència sinó que fos habitable. Per si la trobaven i es provava així la profecia del savi, els exploradors del rei portaven llavors dels aliments bàsics de la seva dieta i així plantar-les al arribar per tal que estigués preparada pel moment de la migració. No se sap quant va durar aquest viatge però sí que, un cop van trobar l’illa i van poder tornar a casa amb la Bonanova, Jiva ja s’havia enfonsat i alguns dels habitants que van sobreviure al cataclisme, estaven esperant-los esperançats en embarcacions, altres, havien marxat en altres direccions colonitzant així altres illes de la polinèsia. Però Hotu Matu’a i la família real, confiant en les paraules del savi i en els exploradors, van esperar en una gran embarcació preparada per portar el necessari cap al que seria la seva nova terra.

 Aquests set exploradors que van trobar Rapa Nui, aleshores deshabitada, hi són totalment presents avui en dia ja que hi tenen un ahu, centre cerimonial, dedicat a ells. L’únic grup de moais que mira al mar, un per cada un d’ells.

Un cop establerts a la illa, Hotu Matu’a, va fer una divisió entre el nord, on viuria la família real, i el sud on viurien els plebeus. I subdivisions per famílies repartint així la propietat de les terres de l’illa entre cada clan. El lloc designat per al rei va ser la platja d’Anakena, el mateix lloc on van desembarcar per primer cop.

Els Rapa Nui, van viure en pau durant molts anys i aïllats de la resta del món van desenvolupar una cultura i tradicions úniques que tenen el seu clímax en els moias, les grans estàtues de pedra que fan famosa a l’illa. Aquestes estàtues es feien per honrar els difunts però no tothom podia tenir-ne un al morir, només les persones importants o destacables en tindrien. Aquests els encarregava la família un cop morta la persona a honorar. I el seu preu era el de mantenir les famílies dels escultors durant tot el temps que haguessin de dedicar a l’obra, en més gran i majestuós es volgués el moai més temps haurien de mantenir l’escultor i la seva família. Aquestes figures s’esculpien directament des del volcà Rano Raraku i un cop acabades, es traslladaven fins a l’ahu, que la família hagués triat per a ells, normalment dins les seves terres. Un cop situat el moai a l’ahu, tenia lloc la cerimònia que donava valor a tot el procés en la que se li donava vista al moai -se’ls col·locava esferes de corall blanc i ònix- i així, un cop amb els ulls oberts, es creia que l’ànima del difunt entraria al moai per protegir eternament el seu clan. És per això que tots els moais miren terra endins, per que protegeixen allò que miren, tret dels dedicats als 7 exploradors, que tenien les seves famílies a Jiva i és allà, al mar, cap on miraran eternament.

La pau, però, com a tot arreu, no va ser eterna. En el moment de major esplendor dels moais, l’època daurada, va començar un gran conflicte entre dues tribus, els orelles llargues i els orelles curtes, que canviaria la illa per sempre. No se sap molt bé d’on prové la diferència entre aquestes dues tribus, algunes famílies afirmen que els orelles llargues eren altres pobladors de la polinèsia que van arribar en una segona colonització i altres que eren els descendents del germà del primer rei. Fos com fos, aquestes dues ètnies van conviure sense problemes fins que alguns orelles curtes van començar a desaparèixer i un dia, a un pare li van desaparèixer tots els fills i desesperat, va buscar-los per tota la illa sense descans i el que va trobar va fer esclatar la guerra civil rapa nui: els orelles curtes eren caníbals. Dins el seu poblat van trobar els ossos d’aquests i molts altres nens que havien donat per perduts abans.

Un cop la guerra va esclatar, la construcció de moais va quedar totalment parada. La guerra, va acabar amb la victòria dels orelles curtes i només van deixar viu un membre dels orelles llargues al que van fer casar amb una orelles curtes i assegurar-se així que els seus fills no fossin caníbals i la història no es repetís.

La societat va quedar tant tocada després d’aquesta guerra que l’ordre públic es va trencar. La confiança en els líders s’havia perdut. Hi havia desconfiança entre els diferents clans i van començar les batalles entre les famílies de Rapa Nui. Les armes que utilitzaven? Els moais. Els clans es derrivaven els moais els uns als altres deixant-los de cara cap a terra per tal que els esperits dels avantpassats que vivien dins seu, al tenir els ulls tapats, ja no poguessin protegir-los. Aquesta negra etapa no va acabar fins que l’últim moai de l’illa va ser derivat. O de fet, el penúltim, ja que en va quedar un dempeus per que era tant gran i pesat que no van ser mai capaços de derivar-lo. Un tsunami sí va ser capaç, però.

Per tal de restaurar el benestar i confiança de la societat, es va crear el concurs de l’home-ocell que canviaria la jerarquia de la illa. Un concurs anual en el que estava en joc el lideratge de la illa i els caps de cada clan podien participar enviant al seu millor home a disputar-lo en el seu nom. El corredor que guanyava, tenia el privilegi de viure tot l’any en una zona sagrada i ser considerat com a home-ocell ell mateix, un status quasi de semi-déu. Aquest concurs consistia en una cursa en la que el primer en trobar el primer ou de manutara (una espècie d’ocell migratori que anidava a Motu Nui, un illot al costat de la illa, i tornar amb ell intacte era el guanyador. Els participants sortien des de Orongo, un centre cerimonial que van construir per aquest concurs fins a l’illot Motu Nui i podien trigar dies o setmanes en aconseguir la fita ja que quan hi arribaven no sempre s’havia posat ja el primer ou així que els participants s’emportaven vivers que havien de protegir dels altres participants. Era una prova dura, tant que molts dels participants morien.

A partir d’aquest moment, torna la pau a la illa però mai més no es tornen a construir moais, i els que van quedar a mig fer o mig transportar a l’esclat de la guerra van quedar abandonats per sempre. No es va deixar d’honorar als avantpassats, tot i no construir més figures sí es van seguir construint els ahus (altars).

Quan els occidentals van arribar a la illa, tots els moais estaven ja a terra i només quedaven dempeus els que no s’havien acabat. Per motius sobretot turístics l’any 1988 quan a la televisió japonesa es va emetre un reportatge sobre la Illa de Pasqua en el que el seu governador, Sergio Rapu, deia que seria un somni tornar a veure els moais dempeus però no tenien els medis per aixecar-los. El propietari d’una empresa de grues japonesa al veure-ho va decidir emprendre el projecte i amb la seva ajuda es van començar a aixecar els moais derivats. Tot i que encara avui en dia en queden a terra.

 

 

HISTÒRIA MODERNA SEGONS ELS RAPA NUI

Rapa Nui, un cop “descoberta” per Jacob Roggeveen el dia de Pasqua de 1722, va començar a rebre visites dels occidentals ininterrompudament. Pirates, corsaris, saquejadors, esclavistes… els visitava el millor de cada casa, vaja. La població indígena va començar a mermar i amb el pas dels anys la població havia quedat tant reduïda que l’últim rei rapa nui va decidir, en un intent desesperat per protegir la seva gent, pactar amb Xile, la terra més propera, i cedir-li al país continental la sobirania de la illa a canvi de protecció al 1888. Es va signar un acord del que, segons els actuals rapa nui, Xile no va complir cap dels punts. La illa va ser llogada a l’empresa llanera Williamson al 1895 i els indígenes van ser expropiats de les seves terres i utilitzats com esclaus.

Tots aquests anys, per sort, queden ja enrere i les relacions entre Xile continental i la Illa de Pasqua no són ja tan complicades. Poc a poc els rapa nui van tenint més autonomia i poder sobre la seva illa. L’any passat, van aconseguir per fi, després de molts anys lluitant, autogestionar el seu parc natural i que els ingressos que genera quedin dins de la illa i no vagin cap a Santiago com passava fins ara. Han aconseguit també que el seu idioma s’ensenyi a les escoles públiques, ja que s’havia imposat l’espanyol al moment d’incorporació. Però tot i la gran diferència cultural, històrica i sobretot territorial que hi ha entre els dos, Illa de Pasqua no és ni tan sols un districte del país, sinó que forma part del de Valparaíso que es troba a 3680km (de Barcelona a Moscú en són 3600). I ni tan sols el nom original del territori s’ha respectat ja que oficialment la illa rep el nom que el seu “descobridor” va donar-li i no el seu nom originari.

És curiós com un país que idolatra als seus llibertadors i rebutja la tirania dels colonitzadors espanyols ha mimetitzat la manera de fer de l’antic imperi sobre aquest territori en tants sentits.

A Rapa Nui hi ha un sentiment nacional molt fort, i és que si et preocupes de conèixer una mica de les dues cultures te n’adones ràpidament que no tenen res a veure i que forçar als rapa nuis a sentir-se xilens així de cop i volta sense compartir més que llaços diplomàtics i una bandera imposada no és cosa fàcil. I és per això que hem decidit tractar Illa de Pasqua com a país i no com a una part més de Xile dins el nostre blog, perquè si ells mateixos no poden considerar-se xilens, com ho hem de fer nosaltres?

Últims viatges
Sponsor
Sponsor
Discount up to 45% for this road trip this month.