Search
La Volta al Món / Machu Picchu / Perú / Salkantay / Sud Amèrica

SALKANTAY, EL CAMÍ ALTERNATIU AL MACHU PICCHU

Si pensem en Perú de ben segur que el primer que ens ve al cap és el Machu Picchu, una de les meravelles del món i unes de les unes runes Inques més misterioses tant pel seu màgic emplaçament a 2.200 metres sobre el nivell del mar entre escarpades muntanyes sagrades com pel fet que a dia d’avui encara es desconegui molts dels punts claus de la seva història.

Des de Cusco, l’antiga capital de l’imperi Inca i la ciutat base d’on surten les expedicions al Machu Picchu, s’hi pot arribar en excursió d’un dia o fent trekkings de varis dies. Nosaltres teníem clar que volíem fer el Salkantay per arribar-hi. Vam decidir no fer el tradicional Camí de l’Inca per què, a part que aquest s’ha de reservar amb mesos d’antelació degut a la seva altíssima demanda, nosaltres volíem provar l’opció alternativa que canvia les runes inques pels paisatges més extravagants i, després d’haver viscut l’experiència, estem segurs que no ens vam equivocar.

És molt important escollir una bona agencia, ja que el trekking és dur i és necessari saber que es compta amb un equip professional que pugui resoldre qualsevol problema que pugui sorgir i que tingui l’expedició ben organitzada amb bons campaments. Nosaltres vam contractar els serveis de Machu Picchu Reservations ja que és l’agencia organitzadora que altres agencies subcontracten i podem recomanar-la al 100%. Són professionals, ofereixen preus competitius (180USD tot inclòs fins i tot entrada al Machu Picchu, excepte el tren d’Aguas Calientes que és opcional i costa entre 70 i 80USD) tenen molta experiència i el millor del tot: si els dieu que aneu de part nostra tindreu extres afegits com els sacs de dormir per temperatures baixes, pals de trekking o un circuit opcional de tirolines gratuïtament!  A més és de les úniques que inclou l’esmorzar del primer dia.

Un dels punts forts del Salkantay és que no has de carregar amb totes les teves coses durant les caminades, sinó que els arriers se’n ocupen i les transporten totes juntament amb el menjar, oxigen d’emergència i utensilis de cuina, a cavall. Amb el grup, a part dels 2 arriers, viatgen un guia bilingüe (anglès-castellà) i un cuiner amb els seus ajudants. El guia acompanya al grup mentre la resta de l’equip s’avança per tenir-ho tot llest quan els viatges arribin a destí. 

Hi ha dues opcions, fer el trek en 4 o 5 dies. Nosaltres vam escollir el de 4 i així vam aprofitar el dia extra per visitar la Vall Sagrada dels Inques.

El primer dia, ens van recollir a les 4:30 del matí i vam fer 3 hores de bus fins a Mollepata on vam parar per esmorzar i vam començar a conèixer els nostres companys d’aventura ja que a les 4:30 del matí al bus estàvem tots massa adormits com per presentacions. Vam tenir la sort de compartir l’experiència amb 14 persones encantadores de diferents nacionalitats amb les que va haver molt bona sintonia, molts riures i converses interminables durant tot el Salkantay i amb molts d’ells vam seguir compartint estones i fins i tot dies després de l’expedició.

Després d’esmorzar, vam seguir una hora més en bus fins a Soraypampa a 3.912 metres sobre el nivell del mar. És aquí on el trekking comença. Vam sortir muntanya amunt caminant fins al llac Humantay, a 4.250 metres d’altitud i tornant a Quiswarniyoc, a 4000 metres, on teníem el primer campament. Aquesta primera caminada és dura, no pel temps ni els kilòmetres ja que en són 8 que es fan en aproximadament 2 hores, sinó per l’altitud que, pels que no estem acostumats, afecta i molt sobretot a la respiració i fa que qualsevol activitat esportiva sigui molt més feixuga i cansada. Però tot i així l’esforç es veu fortament recompensat al arribar a dalt. El llac, amb vistes als glaciars és un espectacle de colors blaus, verds i turqueses com pocs.

Un cop al campament i després d’acomodar-nos a les nostres tendes, vam tenir l’hora del te. Un moment de relax abans de sopar en el que cada dia ens servien diferents tes, galetes i crispetes i ens servia per xerrar tranquil·lament amb els companys d’aventura, i sobretot, descansar. Els campaments varien segons les agencies i hem de dir que el nostre va ser boníssim. La primera és la nit més freda ja que es dorm al costat dels glaciars però les tendes de Quiswarniyoc estan més que preparades. Són petites cabanyes per a dues persones completament tancades, cosa que s’agraeix i molt.

 

El segon dia, ens vam llevar ben aviat per esmorzar al mateix campament i sortir ja caminant o a cavall, muntanya Salkantay amunt. La pujada és dura però factible, són unes 3 hores de forta inclinació fins arribar a 4.630 metres d’alçada. Les vistes als glaciars des del punt més alt són un espectacle i un cop allà la resta del camí és de baixada. Mentre es va baixant el paisatge va canviant radicalment i és que dels grans glaciars del Salkantay s’arriba en poques hores a la selva. De cop els jerseis i abrics comencen a sobrar i els mosquits comencen a atacar.

Sembla impossible passar dels gèlids glaciars a la selva tropical a peu i és que la gran diversitat d’ecosistemes i paisatges del Perú és un espectacle pels sentits. En arribar al segon campament, després de 22km i unes 9 hores caminant, arriba ja l’hora de descansar, berenar, sopar i dormir sentint el rumor del riu que passa al costat del campament de Chawklay i que ens acompanyarà durant el recorregut del següent dia.

 

El tercer dia és en el que el grup es separa entre els que fan el recorregut de 4 o 5 dies. Vam començar tots junts caminant cap Playa Sahuayacco per un camí fàcil i pràcticament tot de baixada amb uns paisatges selvàtics increïbles entre arbres fruiters, plantacions de cafè i milers de papallones acompanyant les nostres passes. Un cop arribat a destí, una mini-van ens va transportar fins a Santa Teresa on després de dinar, a nosaltres junt amb la resta de companys que fèiem els 4 dies, ens van traslladar a Hidroelèctrica. Des d’allà toca caminar uns 11 kilòmetres per la via del tren cap al poble d’Aguas Calientes, conegut també com el poble del Machu Picchu ja que està als seus peus. Un cop allà, i després de sopar, una petita volta per aquest poblet i a dormir que a l’endemà toca matinar més que mai. Aquest dia es camina un total de 27km així que dormir en un llit per primer cop en 3 dies s’agraeix.

El grup que fa els 5 dies, es queda a Santa Teresa per anar a unes termes i a l’endemà fer el circuit de tirolines (ambdues activitats opcionals) per després traslladar-se cap a hidroelèctrica i seguir el mateix recorregut que vam fer nosaltres la tarda anterior.

El quart (o cinquè) i últim dia és, per fi, el dia en que es visita la ciutat perduda dels inques. Per ser-hi allà dels primers i així fer les millor fotos sense que milers de persones de fons les espatllin, cal llevar-se molt i molt aviat. Hi ha dues opcions per pujar, la relaxada; en bus i la que quan estàs tant cansat sembla una missió suïcida; a peu. Nosaltres volíem l’experiència completa així que ens vam llevar a les 3 del matí per arribar al pont que separa el camí del poble del peu de la serra del Machu Picchu. Les portes del pont obren a les 5 del matí i el recinte arquitectònic a les 6 així que havíem de pujar els infinits esglaons diabòlics ininterrompudament el més ràpidament possible. Els esglaons són de pedra, desiguals, altíssims i esgotadors i només es troben 3 trams plans en tot el recorregut i no són més de 20 passes. A mig camí ens preguntàvem perquè no havíem agafat el bus, el camí semblava no acabar-se mai i les forces començaven a fallar, però no ens havíem llevat a les 3 del matí per res, volíem ser dels primers en arribar si o si i vam seguir pujant, finalment i després de 50 minuts, vam arribar al cim. La sensació d’haver-ho aconseguit és inexplicable i només per això va valer la pena l’esforç i, sí, el patiment. Per fi, després de les escales infernals, 4 dies caminant per muntanyes, glaciars, selva i l’interminable via del tren; estàvem allà. Per fi, havíem arribat al Machu Picchu i seriem dels primers en entrar-hi.

A les 6 en punt s’obren les portes. És crucial anar ràpidament a la cua quan s’arriba a dalt ja que la gent que puja en bus arriba també abans de les 6 i si et despistes, l’esforç de la pujada no haurà servit de res. Quan per fi s’arriba a la primera terrassa amb vistes a tot el recinte, la sensació és inoblidable. Amb el Machu Picchu, passa una mica com amb Nova York, ho has vist tantes i tantes vegades que quan hi ets per primer cop tens la sensació de conèixer-ho ja, una sensació similar al dejavú però acompanyada d’unes pessigolles que et recorren tot el cos. Per fi, hi ets a dins.

Tot i ser un dels centres arqueològics més importants de Sud-Amèrica, i l’atractiu turístic principal del Perú, a la història del Machu Picchu hi ha més interrogants que respostes. I és que el fet que els Inques no tinguessin sistema d’escriptura dificulta molt les coses. Es creu que es tracta d’una ciutat cerimonial que l’Inca Pachacútec va fer construir entre el 1438 i 1470. Està construïda entre dues muntanyes, el Machu Picchu i el Wayna Picchu, ja que pels inques les muntanyes eren deïtats que els oferien protecció. Dins el complex hi ha tant temples com habitatges i terrasses de cultiu de les que es creu que van portar la terra des de la Vall Sagrada ja que allà aquesta era molt més fèrtil que a les immediateses del Machu Picchu i d’aquesta manera podrien cultivar aliments i plantes que d’altre forma seria impossible.

Es creu que Pachacútec visitava la ciutat per tal de realitzar rituals i cerimònies i que els seus habitants la tenien envoltada de plantacions d’orquídies per tan esperat moment. El solstici d’hivern deuria de ser la data clau a la ciutat sagrada ja que aquest dia, el sol al sortir cauria just enmig de l’anomenada Porta del Sol, que és també l’entrada al complex arquitectònic des del Camí Inca, entrant per la finestra central del Temple en honor del Sol, que per la cultura inca era una de les deïtats més importants.

Aquesta joia de l’arquitectura i l’arqueologia va ser abandonada pels seus habitants per motius desconeguts tot i que la teoria que sembla més factible és que degut a la guerra civil en el que dos germans hereus de l’imperi inca se’l disputaven, la ciutat va deixar de ser segura i la van haver d’abandonar. Altres teories creuen que la van haver d’abandonar degut a malalties que hi proliferaven. No se sap del  cert però el que és segur és que fins al segle XX la ciutat va romandre abandonada i desconeguda. No hi ha cap referència a ella en les cròniques dels colonitzadors. Les primeres referències directes sobre visitants al Machu Picchu parlen d’Agustín Lizárraga, un terratinent de Cusco del que només se sap que les havia ensenyat a alguns visitants i es va trobar un graffitti amb els seus noms sobre un dels murs. Al 1911, Hiram Bingham, un professor d’història estatunidenc que estava al Perú en busca dels últims reductes incaics, va sentir parlar de Lizárraga i, acompanyat per un altre terratinent de la zona, va arribar a les runes a les que la natura havia guanyat terreny i estaven cobertes de malesa. Impressionat, va convèncer la universitat de Yale i el National Geographic perquè, d’acord amb el govern peruà, netegessin la zona i així la poguessin estudiar.

Al 1983 va ser declarat com Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i el 2007 com una de les meravelles del món modern.

Poc es coneix sobre com van poder construir tal complex sense roda, ni animals de càrrega. A un extrem de la ciutat hi ha la cantera de la que es creu que en van extreure les roques per la seva construcció, però com les traslladaven? Per què van decidir construir un recinte de tals dimensions en un lloc de tant difícil accés? Per què van abandonar-ho? Aquestes i mil preguntes més segueixen a dia d’avui sense resposta.

Últims viatges
Sponsor
Sponsor
Discount up to 45% for this road trip this month.