Al bell mig de La Paz, just a la plaça San Pedro hi ha una petita ciutat emmurallada on policies controlen les entrades i sortides. En aquesta ciutat hi ha una església, diferents bars i restaurants, botigues de queviures, un camp de futbol en el que s’hi juguen partits de lliga amb equips ben formats i jugadors professionals, un hospital, un petit hotel per visitants forasters… Bé, tot el que una petita ciutat necessita. Els seus habitants, tenen feines per abastir la ciutat del necessari i crien als seus fills dins les vivendes que compren al arribar-hi. De vivendes n’hi ha de moltes classes, com a totes les ciutats. Qui més pot en compra de cares, fins i tot dues plantes per així tenir vistes a la l’exterior i amb tots els luxes; qui menys pot comparteix un petit espai amb altres conciutadans. La ciutat està dividida en 8 districtes, del més pobre al més ric, els seus ciutadans, escullen districte al arribar depenent de la seva posició econòmica i la vivenda que es puguin permetre però, un cop dins i amb el temps, si s’aconsegueix una feina ben pagada o bons contactes locals, no és difícil accedir als districtes més exclusius. Aquesta ciutat té policies, sí, però l’ordre intern el posen els representants civils que la comunitat escull. Ells s’encarreguen de fer complir la llei, la seva pròpia llei. La indústria més gran d’aquesta ciutat és un producte que es fabrica, ven i compra sobretot dins els seus murs, la cocaïna. I és que aquesta petita ciutat no és com les demés. A aquesta petita ciutat se l’anomena centre penitenciari de San Pedro i sí, per increïble que pugui semblar, és una presó.
La presó de San Pedro no és una presó comú. Es tracta d’un centre penitenciari en el que els presoners gaudeixen d’un estat de semi-llibertat. Una presó en la que els presos hi porten les seves famílies per viure amb ells. En la que la gent circula lliurement pel seu interior, sense horaris ni a penes restriccions. Una presó en la que el comerç propi pot fer enriquir als presoners fins al punt de poder-se pagar la fiança en poc mesos gràcies a haver comercialitzat amb cocaïna des de dins. Una presó amb un sistema jeràrquic on els mateixos presos hi són al cap de munt. Una presó de la que molts “escapen” per la porta principal a plena llum del dia i tornen al vespre per voluntat pròpia. Una presó en la que la llei va de la mà dels presos. En definitiva, una presó que pot ser tant un infern com el paradís pels interns, depenent del punt en l’escala jeràrquica en el que et trobis.
Vam tenir la sort de poder conèixer la història d’un dels expresidiaris de San Pedro de primera mà i la volem compartir amb vosaltres. És la història d’en Dave d’origen Porto-riqueny i crescut a la ciutat de Nova York que, després de 13 anys d’internament, ha sortit de la presó i mentre torna i no torna al seu país, cada dia a les 13h està a la plaça San Pedro per explicar les seves vivències a qui vulgui escoltar-les.
Tot va començar quan de jove i enganxat a les drogues, al Dave un narco de Nova York va oferir-li un negoci: viatjar a la ciutat de La Paz i transportar cocaïna cap els Estats Units. Encegat pels diners que li oferien, va acceptar sense pensar-ho massa, què podia anar malament? Les drogues traspassen fronteres a diari i el mercat funciona, no serà tant complicat! Amb aquest pensament al cap, va endinsar-se en el que seria un viatge només d’anada. Un cop a Bolivia i amb la mercaderia a punt, quan es disposava a agafar l’avió de tornada, les coses es van torçar i va acabar a comissaria. El delicte estava fet en terres bolivianes i, per tant, per molt que demanés la seva repatriació, havia de complir condemna al país. Del seu amic de Nova York, la seva esperança i la raó per la que volia que el portessin als EEUU, no se’n va saber res més i en Dave en qüestió de dies va ingressar a la que seria casa seva durant més d’una dècada, el centre penitenciari de San Pedro.
El primer any va ser dur, molt dur. Els estatunidencs no estan massa ben vistos allà dins i encara menys si ni tan sols parlen castellà. Va comprar-se una vivenda mitja amb els diners que li quedaven del narco però poc va durar-li i és que allà dins sense contactes, ets home mort. Als pocs dies, un altre pres va prendre-li la casa sense que ell pogués fer-hi res, portava dins el temps suficient com per saber que oposar-s’hi era signar la seva sentencia de mort. Parlar amb la policia? De res servia, treballaven pels caps dels presos que els pagaven més diners que l’estat. Així que la seva única opció era buscar un altre lloc on viure.
Va passar un any sol, sense parlar amb ningú i desesperat fins que un dia un altre pres va acostar-se a demanar-li un favor. Necessitava que ajudés al seu fill amb l’anglès ja que tenia problemes amb l’assignatura a l’escola i vivint dins la presó ningú més podia ajudar-lo. D’aquesta manera va començar a ajudar a molts nens i, a fer llaços socials dins de San Pedro. Llaços que el van ajudar a millorar les seves condicions de vida. Va recuperar la seva casa i amb el temps fins i tot la va vendre per comprar-se’n una de millor. No li anava malament com a professor. A més, amb diners, ja tenia accés a “les virtuts” de la presó: les drogues, l’alcohol i les prostitutes que hi entraven i sortien sense problema a diari.
Al cap d’un temps, i veient que el seu idioma, que havia estat el seu gran enemic el primer any d’estar empresonat, era ara tota una avantatge, va decidir explotar-lo encara més i crear visites guiades per a turistes dins el centre. Oferia diferents tipus de tour: una ruta ràpida pels menys atrevits, tours d’un dia sencer pels qui volien veure-ho tot i tours de varis dies en els que els visitants dormien amb ell a la seva pròpia cel·la pels qui volien l’experiència real. Què si és legal que qualsevol entri al centre? Òbviament no. Només tenen permís per entrar i sortir del centre lliurement els familiars dels presos que hi viuen però dins aquesta presó, amb els contactes adequats i diners, tot és possible. Els turistes entraven sense cap problema un cop subornats els policies de la porta i al principi, sortien tranquil·lament de la mateixa manera. Dins, de la seva seguretat s’encarregava en Dave.
Amb el temps però les sortides dels visitants il·legals es va anar complicant cada vegada més i més d’un va tenir greus problemes alhora de sortir. Avui en dia ja no és segur fer aquests tours, segons les seves pròpies paraules, les coses han canviat, els pactes es trenquen amb molta facilitat i un cop dins és possible que no s’hi pugui sortir. Ens va explicar la història d’un noi jove que va entrar per fer el tour i a l’hora de sortir la policia li va preguntar que si no era un dels presos ni estava a la llista dels visitants legals què hi feia dins, al respondre que va entrar de visita i un altre policia el va deixar entrar, ja tenien confessió d’un crim. El noi va passar mesos empresonat fins que els pares van pagar una quantitat amb prous 0 com per que l’alliberessin. Sense judici. Els policies van fer del negoci del turisme el seu propi.
Però si els turistes podien entrar i sortir il·legalment, per què no ho feien també els presos? En Dave ens va explicar 3 històries que exemplifiquen les diferents situacions que s’hi vivien al respecte.
L’Australià. L’australià era uns d’aquells presos que gaudia de forts privilegis dins la presó. El seu idioma natiu juntament amb el seu alt coneixement de castellà el permetien dedicar-se a la venta de cocaïna tant dins com fora, principalment a turistes. Pràcticament cada nit sortia per vendre i divertir-se, i pel matí, un cop acabada la farra, tornava a casa pel seu propi peu. Per què tornava? Un cop fora i amb els diners de les ventes podia fugir sense problemes, sí, però la vida a la presó l’havia enganxat. No s’escapava perquè li agradava la vida que hi tenia dins i sabia que un cop fora no podria seguir vivint de la mateixa manera. Quan ja estàs a la presó i hi estàs a gust fent tot el que fora és il·legal, per què sortir? No podia arriscar-se a acabar dins una presó diferent, una de veritat.
Els Xilens. Una parella d’amics xilens van planejar la seva fuga durant anys. No tenien diners ni grans contactes dins la presó ja que no es portaven bé amb les persones adequades però el seu desig de fugir era tan gran que no van parar fins aconseguir-ho. San Pedro és un infern per aquells que no estan ben posicionats. És un lloc on la violència impera i les armes circulen tant lliurement com les drogues. Si no ets respectat ni hi tens amics influents més val amagar-te o fugir. Una nit, van fogar-se d’amagades, i segurament pagant a alguns dels vigilants nocturns. Però pocs dies més tard, els van trobar. No els van trobar a quilòmetres de distància, ni a les fronteres intentant escapar del país, ni amb documentació falsa. Els van trobar dins el bar més proper a la presó i perquè el seu propietari va trucar a la policia perquè cada dia, els dos mateixos nois, anaven al seu bar, s’acabaven barallant amb algú causant destrosses. Per què quedar-se no només a la mateixa ciutat de la presó de la que has fugit, sinó organitzar escàndols durant varies nits just davant d’ella? No és massa arriscat? No, si el que pretens és tornar-hi a entrar. van entrar-hi de nou reforçats. Amb diners i la història de la fuga que els van ajudar guanyar-se el respecte dins. Ja no van intentar cap altra fuga.
El Bolivià. Un narcotraficant bolivià de molt poca estatura i un rang no massa alt, volia fugir de la presó, i així els va fer saber als seus amics de dintre, en Dave entre ells. Dit i fet, només va haver de demanar diners al seu cap per organitzar la fuga. Als pocs dies la seva mare que anava de visita, va portar-li un uniforme de l’escola on anaven els fills dels presos. Al dia següent, vestit d’escolar, va sortir per la porta principal a plena llum del dia juntament amb tots els nens i adolescents que anaven a l’escola. No se’l va tornar a veure per San Pedro mai més.
Sortir-ne sembla no ser difícil i, tot i així, la majoria ni ho intenten. Però que hi ha de la vida dins, és segur viure-hi amb la família i sobretot amb els nens? Es poden garantir els drets bàsics de la infància dins una presó? La nostra resposta i ferma opinió és que no. Els nens mai no haurien de viure entre murs pagant d’aquesta manera els errors dels seus pares i menys criant-se dins un ambient criminal on impera la llei del més fort. Entenem que aquesta vida pot ser atractiva per certes persones però no ho és ni ho hauria de ser mai pels nens.
El centre penitenciari impressiona des de fora, hi ha cartells de prohibit fer fotos i agents que s’encarreguen que esborris les que t’enganxin fent d’amagat. Cues llarguíssimes de visitants que esperen entrar-hi, molts d’ells ben carregats, bloquegen les entrades laterals. Però el que més sobta és saber la realitat paral·lela que es viu dins aquells murs al bell mig de la ciutat.
En Dave estava en procés de vendre els drets de la seva història a una productora cinematogràfica. Pot ser que d’aquí un temps ho puguem veure a les grans pantalles. Mentrestant, hi ha un llibre anomenat “Marching Powder”, de Rusti Young que narra la seva història dins d’aquesta ciutat emmurallada.
Fotografia de l’interior de San Pedro extreta de: all-that-is-interesting.com
