Amb les piles carregades vam agafar un altre vaixell per recórrer la meitat del trajecte que ens faltava i arribar a Belem. Tota la mala sort que vam tenir en el primer es va convertir en bona aquesta vegada. El Nelio Correa sortia puntual per fer 3 dies de navegació fins a la capital de l’estat de Parà. Una tripulació molt amable ens va amenitzar el viatge.
Es va unir amb nosaltres la Coni, una Argentina que viatjava sola per l’Amazones. A més, aquí vam conèixer una família indígena que anava a Belem per treballar un dies. Vivien dins la selva prop de Veneçuela i només parlaven el seu propi idioma (el pare 4 paraules de portuguès). Era molt interessant veure la forma en que es comunicaven, amb signes i paraules que res tenen a veure amb els sons de les llengües occidentals.
Sens dubte, el tram de l’últim dia i mig va ser el millor de tota la travessia. Vam passar per formacions de l’Amazones molt estretes on es podia veure la selva a poca distancia fent un paisatge únic. Hi ha un llarg tram amb cases construïdes a peu de riu on els locals surten amb barca cada cop que passa un vaixell gran per apropar-se i esperar a que la gent els llenci qualsevol cosa. Fa una mica de pena perquè la majoria de barques que s’apropen són nens o famílies senceres i no fan res més que esperar un bon gest dels navegants.
En una de les parades vam poder baixar i conèixer un poblet encantador, Ponta Negra. Banyat literalment per l’Amazones perquè tot el poble està construït de forma elevada, amb només un carrer principal que és una passarel·la de fusta on hi cap una persona en cada sentit. Totes les cases es situen a banda i banda i, algunes d’elles les converteixen en petits comerços per vendre alguns queviures.
El trajecte havien de ser 2 nits però algunes parades més llargues i reduir la velocitat per una tempesta curta però intensa va fer que arribéssim amb 8 hores de retard. Per compensar el retard van convidar a tothom a dinar i a sopar al vaixell i ens van deixar dormir aquella nit dins del camarot, un cop al port, per no haver de sortir de nit ja que es troba en una favela i podia ser perillós.
.
BELEM
Belem és una ciutat de pas, on ni tan sol vam fer nit. Vam passar-hi tot el dia esperant per agafar un bus a la nit que ens deixava a Sao Luis pel matí després de 12h de viatge.
Molta calor i xafogor fa que sigui difícil passejar per la ciutat segons quines hores. El més interessant es troba concentrat a la zona costera, així que els desplaçaments no són llargs en una ciutat tant gran com aquesta. Val la pena visitar la Estaciao das Docas, una estructura de ferro d’estil industrial que en el seu dia funcionava com a estació portuària i avui en dia allotja restaurants, bars, botigues, exposicions d’art temporals i fins i tot una cerveseria on fan la seva pròpia cervesa artesanal allà mateix. Just al costat es troba el mercat Ver o Peso, un mercat en el que les seves zones estan clarament marcades segons els productes que hi venen; roba i complements, fruites i verdures, carn i peix i la zona dels restaurants. Aquesta última és el millor lloc per menjar a Belem, totes les paradetes tenen més o menys els mateixos preus i productes similars tots molt assequibles, casolans i al menys el que vam menjar nosaltres boníssim.
Per les rodalies del mercat es poden veure forces edificis i esglésies colonials i el Forte do Presépio, una fortificació construïda al segle XVII per tal de protegir la colònia Portuguesa dels atacs dels indígenes, Holandesos i Anglesos.
.
SAO LUIS
Sao Luis és ben diferent. Un centre històric ben conservat et trasllada a l’època de la colonització. Cases baixes i pintades de color decoren la capital de l’estat de Maranhao, una ciutat dividida per dues entrades de mar. Per la nit és quan surt la gent al carrer omplint la plaça central, on hi ha el mercat principal, amb paradetes de menjar i grups de música tocant en directe. Caipirinhes i reggea fan que les hores posteriors a la posta de sol siguin més animades.
És una ciutat de pas, parada per entrar o sortir dels Lençois Maranhenses. Hi ha poca cosa a fer i menys d’un dia seria suficient per començar a preparar l’entrada a un dels parcs nacionals més espectaculars del país. A les 6 del matí vam agafar un bus que ens deixava a Barrerinhas 4 hores després.
