La capital de Xile ens va sorprendre positivament. Ens esperàvem una ciutat més freda, grisa, una ciutat de l’estil de Lima i ens va semblar tot el contrari. Xile és un país molt centralitzat on la gran majoria d’oportunitats passen per Santiago. Aquí hi viu la meitat de la població del país i en la capital tot gira entorn els principals organismes administratius, comercials, culturals i financers de l’estat.
Santiago de Xile és una ciutat molt ben organitzada, amb un transport públic funcional i visualment una de les capitals més maques del continent. Per un costat està tot el centre històric al voltant de la Plaza de Armas. En aquesta plaça s’hi veu molt vida, molta gent jugant a escacs, un escenari on toquen músics locals, molts venedors que passejant entre les palmeres i nens banyant-se a la font central. En un dels laterals i ha la catedral de Santiago i l’antic edifici de correus, una important edificació d’influència francesa que va ser la residencia dels presidents de la república abans que es traslladessin al Palau de La Moneda. Des d’aquí comencen els free walking tours, una bona forma de conèixer la ciutat a través de la gent que hi viu i on s’expliquen els atractius principals.
El Palacio de La Moneda és on resideix el president actual del país i segurament l’edifici més important en la història recent de Xile. Després de passar la Biblioteca Nacional, s’arriba al Cerro Santa Lucia, un turonet al ben mig de la ciutat, on es pot passejar pels seus jardins fins a pujar al Castillo Hidalgo per observar la ciutat amb unes vistes panoràmiques increïbles, als peus de la serralada dels Andes.
Un dels barris que més ens va agradar va ser Lastarria, just al costat del Cerro. És una zona més chic, amb locals interessants per menjar o prendre una copa, botigues alternatives i una arquitectura singular. Un barri per passejar amb calma.
A Bellas Artes, una de les zones més cèntriques de la ciutat, va ser on ens vam allotjar en l’Hotel Boutique CasaNoble. A pocs minuts de tot, aquest increïble hotel decorat amb bon gust, ofereix tots els serveis per fer una estància d’allò més agradable. La nostre experiència AQUÍ.
Ben a prop es troba el Museu Nacional de Bellas Artes, un bon lloc per anar i recorre el Parque Forestal que es troba just al davant. És recomanable comprar-se alguna cosa per menjar i relaxar-se en el seus jardins. Al final del parc, creuant el pont abans d’arribar a la Plaza Baquedano, s’arriba al Barrio Bellavista, un dels grans descobriments que vam gaudir a Santiago. És un barri jove, amb moltes universitats i molta vida al carrer. A les tardes les terrasses s’omplen de gent per fer la cervesa i picar alguna cosa, majoritàriament chorillana. Molts pubs amb la música alta, el Patio Bellavista; ple de restaurants internacionals i de totes les varietats possibles, cerveseries de totes les classes, artesania a cada racó i al final La Chascona, una de les cases de Pablo Neruda convertida en museu.
A Santiago hi ha moltes opcions. El cerro de San Cristòbal, on es pot pujar amb funicular i és un dels parcs metropolitans més grans del món, el Mercat Central, on es poden degustar els millors mariscos, també es pot visitar la zona financera a Las Condes, amb l’edifici més alt de Sud Amèrica en la zona de El Golf i en temporada d’hivern es pot anar a esquiar als Andes.
HISTÒRIA
Una de les coses més impactants per nosaltres va ser la historia recent de Xile, molt marcada a Santiago i concretament al Palacio de La Moneda el 11 de Setembre de 1973.
Aquell matí, el Augusto Pinochet, comandant en cap de l’exercit militar de Xile va dirigir un cop d’estat contra Salvador Allende, el qual havia anomenat dirigent militar poques setmanes abans. Allende, escollit democràticament pel poble xilè, amb un pensament comunista i amb arrels profundes cap al marxisme, es va “suïcidar” quan les tropes miliars van entrar a La Moneda després de que aquesta fos bombardejada. A partir d’aquell moment començaven 17 anys de dictadura de Pinochet, amb un gran creixement de l’economia del país fins al punt que avui en dia és un dels països més desenvolupats del nou continent. Però a quin preu?
Milers de morts, desapareguts, torturats i exiliats durant els anys del regim van marcar la política de Pinochet en represàlia al pensament contrari. Uns fets que encara avui estan a l’ordre del dia en la vida política del país. El 1988, el dictador va convocar un referèndum a la ciutadania per saber si es volia seguir amb el règim o tornar a una democràcia parlamentaria. El NO va guanyar a les urnes a favor de la democràcia, el dictador va deixar el poder i es van celebrar eleccions a Xile després de quasi dues dècades.
Si es visita Santiago es recomanable anar al Museu de la Memoria y los Derechos Humanos. Un d’aquells museus que hauria de tenir tot aquell país amb un passat turbulent com és una dictadura, per recordar on no es pot tornar a arribar i per recordar tots aquells que van patir el règim. Un d’aquells museus que es troben a faltar a l’estat espanyol.
