Després de més d’un mes de marxar de Rio, tornem, aquest cop ja és primavera i el temps ha canviat, fa sol i calor. Sempre ens havíem imaginat la ciutat carioca amb bon temps i com el cop que hi vam estar va fer el pitjor temps possible per veure-la des de dalt, boira, ara hi tornem. La conclusió final és que ha valgut molt la pena.
Hem estat 3 dies inicialment més un altre sencer gentilesa d’Avianca pels seus retards. Aquí a Rio ha estat el primer cop que hem fet couchsurfing i ens ha encantat. Hem tingut la sort d’anar a casa del Lauro i la Meli, una parella de professors universitaris que viuen a Botafogo, un barri on ens vam sentir molt segurs, amb comerços, restaurants i metro. Ells fa temps que utilitzen el couchsurfing per viatjar i sobretot per allotjar a gent, han fet d’amfitrions de més de 100 persones. Només arribar ens havien preparat un sopar de benvinguda, stroganoff, un plat de pollastre amb salsa i arròs molt típic del Brasil. Amb tota la confiança del món ens van donar les claus del pis i com si fos nostre. Podíem entrar i sortir a qualsevol hora encara que no hi fossin.
El segon dia vam compartir la passió pel futbol brasilera. Són molt fans del Flamengo i aquella nit jugaven la final de copa contra el Cruzeiro de Belo Horizonte. Van convidar un amic i van portar litres i litres de cervesa. Vam veure el partit junts amb la pena final que no acabes bé pels seus interessos ja que van perdre en els penals. L’última nit, com agraïment i també perquè ens venia molt de gust després de tant de temps, els i vam cuinar una truita de patates amb pa amb tomàquet que ens va quedar boníssima.
Vam arribar a Rio a les 8 del matí, gairebé sense dormir i havent passat unes quantes hores a l’aeroport de Fortaleza. Després d’anar a un hostel a Botafogo a que ens guardessin les maletes (ja que els nostres amfitrions estaven a la feina i no arribaven a casa fins la nit), esmorzar i que el Marc es tallés els cabells, ens vam dirigir al Crist, una de les 7 meravelles del món. Hi ha tres maneres per pujar; caminant, amb el tren funicular que s’agafa a Cosme Velho o amb cotxe fins a un cert punt on hi ha un parking i unes furgonetes que t’acompanyen fins l’entrada. El preu R$61 és el que val l’entrada més el funicular d’anada i tornada.
Si nosaltres haguéssim d’escollir les 7 meravelles, el Crist mai entraria a formar part de cap llista. És una estàtua art decó molt gran sí, de 30m d’alçada i que impressiona quan estàs allà a baix, però el fet és que no deixa de ser una estàtua i personalment creiem que hi ha moltes coses millors pel món. El que és una meravella són les vistes que hi ha des de dalt. Està situat al parc nacional de Tijuca, a dalt de la muntanya del Corcovado, i té unes vistes increïbles a tota la ciutat de Rio i rodalies. És poden veure les diferents zones de la ciutat ben diferenciades, així com les illes i turons que l’envolten. Amb una sensació d’immensitat, ens haguéssim quedat hores i hores contemplant cada racó de Rio… sinó fos pels turistes! Tot i que no era un ple absolut, la gent fent-se fotos inunda tot el mirador.
Les platges, un altre punt pendent. Copacabana era la número u de la llista i allà hi vam passar tot un matí. Una aigua congelada feia que el temps en remull sigues escàs, tot i que el sol escalfava amb ganes. Això sí, si es vol tranquil·litat millor pensar en un altre pla perquè cada mig minut passa un venedor oferint begudes, roba, menjar, massatges,.. i un altre cop, i un altre cop! Val la pena veure l’ambient i parlar amb la gent que es mou per la zona.
El tercer punt pendent, la posta de sol des de Pao de Açucar. Amb unes vistes igual d’espectaculars que el Crist, es té una visió en aquest cas oposada. Pujar sobre les 17h és clau per poder veure la ciutat de dia, la posta de sol pel darrera del Crist i les llums de la nit. El preu és excessivament elevat, R$80 per pujar i baixar amb telefèric els dos morros, primer al d’Urca i des d’allà al de Pao de Açucar. Però el primer telefèric es pot estalviar si es puja el primer morro a peu. Aleshores es paguen els 40R$ del segon telefèric, que no es pot pujar de cap altra manera i prou.
El nostre avió cap a Bogotà havia de sortir divendres a les 8h del matí, així doncs abans de les 6h ja estàvem a l’aeroport apunt per embarcar motxilla quan ens van dir que el vol tenia un retràs de.. 13 hores! A causa d’una vaga de pilots d’Avianca, el vol no sortia fins a les 21h. Tot el que semblava un caos se’ns va girar a favor quan ens van donar accés a la sala vip. Ens vam passar la major part del temps mirant series, actualitzant el blog, preparar la ruta per Colòmbia però sobretot menjant molt i bevent encara més gràcies a la barra lliure que teníem!!!
