Tasmània és la zona més austral d’Austràlia, situada a l’alçada de l’illa sud de Nova Zelanda, o a la de la Patagònia al continent sud americà, té un clima fred, que fa que la millor època per visitar-la sigui l’estiu, ja que a l’hivern moltes carreteres es glacen i els desplaçaments es fan més complicats. No sabem si serà el fet d’estar tan al sud del món, però un cop visitades les tres zones més australs del planeta (sense contar l’Antàrtida, que visitarem algun dia segur); veiem que tenen una cosa en comú, una natura incomparablement bonica. Serà que són zones menys habitades i on la natura no ha patit tant l’efecte humà? Sigui per la raó que sigui, esperem que es preservi.
Només arribar, vam llogar un cotxe ja des de l’aeroport per tal de poder recórrer la illa al nostre aire i estem convençuts que aquesta és la millor manera de fer-ho. El transport públic a Tasmània no és massa bo i sense vehicle l’única opció viable per visitar la zona seria amb tours organitzats, i perdria part del seu encant ja que el millor de Tassie, com la coneixen els Australians, és la seva tranquil·litat. Hi ha un inconvenient però, a Hobart no hi ha aparcament gratuït al carrer. A la nit no es paga però no es pots deixar pagat del vespre fins al matí següent com fem a Barcelona o la majoria de ciutats, cosa que t’obliga a llevar-te ben aviat per o bé sortir o bé pagar una estoneta mentre esmorzes. Ens vam allotjar al Hobart Central YHA, un hostel senzill però amb habitacions molt còmodes, immillorablement situat. La nostra experiència AQUÍ.
Hobart, la ciutat principal, es veu ràpid i si, com nosaltres, tens poc temps per recórrer la illa, val la pena passar els dies fora explorant els paisatges i poblets i les nits a la ciutat tastant la seva enorme oferta culinària. El primer dia vam llevar-nos d’hora i vam posar rumb a Port Arthur, més que per visitar la fortificació, per perdre’ns pels seus voltants i rodejar-nos de la seva natura i paisatges idíl·lics. Aquesta zona és famosa per les seves formacions rocoses formades per l’erosió del vent i el mar. No us perdeu The Devils Kitchen i Tasman Arch. De camí, vam passar per Doo Town, un poblet minúscul força curiós de veure en el que cada casa té un cartell fent algun joc de paraules amb el nom del poble, alguns més enginyosos que altres tot s’ha de dir. Aquella mateixa nit, ja de tornada a la ciutat, vam decidir sopar al Old Wharf, un restaurant preciós just al moll que ofereix una oferta gastronòmica i servei exquisits. La nostra experiència AQUÍ.
El segon dia vam decidir-nos per visitar Bruny Island, una petita illeta a la que s’hi accedeix en ferri des d’un petit port situat a una hora de Hobart. És un lloc preciós, relaxat, amb paisatges d’ensomni, poblets amb encant i platges desertes precioses. A més, és l’habitat de l’únic wallaby (una espècie de cangur petit) albí del món. Aquests animalons no són fàcils de veure ja que s’espanten amb facilitat i acostumen a fugir de a presencia humana, nosaltres no vam tenir la sort de trobar-ne. Val la pena parar al “neck”, l’istme que uneix les dues parts de la illa, i pujar al mirador des d’on es tenen unes vistes precioses. A la nit, vam anar a sopar al restaurant Filoxenia, a Hobart. Un restaurant grec on vam gaudir de les receptes més tradicionals i tota l’hospitalitat del país hel·lènic. La nostra experiència AQUÍ.
L’últim dia d’aquesta visita exprés al sud de Tasmània el vam dedicar a la joia de Hobart, el MONA (Museum of Old and New Art), un museu que no et deixa indiferent. I per a nosaltres, un dels millors museus d’art del món. Hi ha exposicions de tot tipus, des d’art mil·lenari fins a les exposicions més irreverents. Tota una experiència! Abans de marxar cap a l’aeroport però, vam voler acomiadar-nos de Tassie, amb un fish and chips del famós Fish Frenzy. La nostra experiència AQUÍ.
Tasmània és famosa arreu sobretot gràcies al seu animal endèmic que la Warner va fer famós mundialment, el dimoni de Tasmània. Un animaló petit, que res te a veure amb el personatge de dibuixos, de fet, s’assembla més a un ratolí amb cara de pocs amics que al Taz. Els dimonis no són fàcils de veure en llibertat, però hi ha santuaris on se’n poden veure. Nosaltres el més semblant a un dimoni que vam veure va ser, per desgracia, els senyals de transit anunciant la possible presencia d’aquests animalons.
