Els Uros és una cultura preincaica de la que no hi ha vestigis; ni ceràmica, ni escultures, ni restes arqueològiques. Són descendents directes dels Arak, un grup ètnic que va surgir fa 7000 anys a l’Àmerica central però que degut a l’agressivitat dels Caribs (un altre grup amb el que compartien territori), van fugir cap al sud, des de la zona de l’Amazones fins el que avui en dia és Paraguai. Era inicialment una cultura nòmada que va creuar els Andes fins arribar al llac Titicaca on finalment es va assentar gràcies a les facilitats que el llac els proporcionava: aigua dolça bevible i menjar. Els Aruak van ser una de les cultures més antigues del continent americà i la primera en poblar el Titicaca.
Un cop establerts al llac, van passar a anomenar-se Uros, que en aimara -la seva llengua- significa els primers rajos de sol o les primeres persones. S’han realitzat estudis genètics que relacionen els actuals Uros amb alguns dels habitants de l’Amazones, Mongòlia i Malàisia, denotant que una bona part dels Aruak va seguir desplaçant-se pel món.
Al arribar al llac van començar a viure en cases còniques al voltant de l’aigua però a causa de l’opressió de l’Imperi Inca que va acabar conquerint i reprimint gran part del continent, els Uros van decidir deixar terra ferma on estaven en perill per construir barques sobre les que col·locarien les seves cases còniques i així poder viure llac endins. Dins el llac van viure aïllats durant segles i poc a poc van anar canviant les barques per illes flotants que construïen amb el que ells anomenen Totora (joncs), una planta que creix abundantment per tot el llac, aquestes illes eren més estables i durables que les barques.
Hi ha cròniques de l’època colonial que parlen dels habitants de les illes flotants com a perillosos i difícils d’adoctrinar així que ni la colonització va afectar o influir aquesta civilització. Els Uros van mantenir la seva cultura, tradicions i modus vivendi intactes gràcies a aquest aïllament, es dedicaven al 100% a la pesca i caça d’aus i feien intercanvi, no tenien sistema de moneda. No va ser fins els anys 60 del segle XX que els adventistes -una branca del cristianisme- van decidir anar a la seva busca i els va costar 3 anys acostar-se a ells ja que es mostraven violents i desconfiats cap als forasters. Però mitjançant regals que els deixaven de nit i d’amagat, poc a poc van aconseguir acostar-s’hi i degut a que els religiosos sabien parlar tant Quechua com Aimara els va ser més fàcil guanyar-se la seva confiança i en poc temps van aconseguir el seu propòsit, acostar aquesta cultura ancestral a la civilització. Van començar a construir esglésies i cases també en illes flotants i a partir d’aquest moment la cultura dels Uros va començar a canviar en tots els aspectes de la vida quotidiana. La seva dieta, per exemple, que fins al moment era a base de patates, totora, carn d’au i peix; es va començar a ampliar amb la integració de les fruites i verdures que els forasters els portaven.
Poc després Jacques Cousteau i el National Geographic fan un reportatge sobre les illes flotants del Titicaca i d’aquesta manera comença el fenomen del turisme a la regió, sobretot dins l’illa natural de Taquile on tenien més infraestructura per acollir-lo. A les illes Uros no hi havia cap infraestructura turística i els seus habitants eren molt reticents cap al turisme, els espantaven els viatgers i fins i tot tenien la creença que havien de fugir del flaix de les seves càmeres ja que si els encertava els podia causar malalties terribles i fins i tot la mort.
Als anys 90 es crea la Reserva Natural del Titicaca i s’hi prohibeix la pesca degut a que moltes espècies endèmiques de peixos estaven en risc d’extinció i altres s’havien extingit ja. Sense pesca, els Uros no tenien com subsistir i van trobar en el turisme la seva única opció per poder mantenir un estil de vida el més similar possible al que estaven acostumats.
En acceptar el turisme van començar a apropar les seves illes cap a terra per tal de facilitar-ne els desplaçaments. El primer allotjament turístic de les illes flotants del Titicaca va ser l’Uros Titicaca Lodge, que encara segueix en ple funcionament i vam tenir la sort de allotjar-nos-hi. La nostra experiència AQUÍ. Tot va començar amb una petita caseta dins l’illa familiar per acollir els viatgers perduts que necessitaven fer-hi nit i així poc a poc l’hospedatge va anar creixent i professionalitzant-se però sense perdre mai la seva essència familiar i cultural que el fa únic.
Un cop acostats a la civilització, van començar a construir escoles i així els Uros van començar a aprendre castellà, cosa que els va suposar un xoc cultural. De cop, havien d’enfrentar-se a una llengua que de la que no havien sentir mai a parlar. Fa uns 11 anys es va aprovar una llei que obliga als professors de les escoles de la zona a impartir les seves classes tant en castellà com en quechua i aimara, tot i que per desgràcia aquesta llei no sempre es compleix.
Les illes actuals són força més noves ja que aquesta comunitat s’ha hagut d’anar adaptant als creixements i decreixements del llac. Als anys 96 i 97 va haver-hi una gran sequera que va acabar amb la totora, i sense ella tota la comunitat es va veure obligada a construir cases de metall sobre 5 illes naturals que es van formar per la sequera que va provocar una gran baixada de nivell del llac. Un cop el Titicaca es va recuperar i la totora amb ell, aquestes illes es van inundar i els Uros van recuperar la seva forma de vida original. Les illes actuals es van construir sobre l’any 2000 quan de les 5 illes naturals van passar a 94 illes flotants molt més petites. Al tenir ja contacte directe amb la ciutat, van començar a utilitzar corda sintètica per tal de lligar les illes i que així no es desplacin amb el vent.
Aquestes illes tenen un manteniment molt delicat. Tot a la illa està fet de totora, les seves bases, el terra per on es camina, les parets i sostre de les cases, part del mobiliari… El terra s’ha de reposar cada 5 dies col·locant noves canyes seques de totora que prèviament s’han tallat del llac, a sobre les existents per tal de compensar el desgast de la capa inferior en contacte amb l’aigua. Les parets i sostre de les cases s’han de canviar cada 4 o 5 mesos i els vaixells cada any aproximadament.
La comunitat dels Uros viu actualment al 100% del turisme. Però les illes funcionen com un poble, hi tenen escola, centre mèdic i església. Hi ha 10 allotjaments i moltes altres illes que es poden visitar en viatges organitzats des de Puno, la ciutat més propera. De totes maneres si es vol conèixer bé aquesta comunitat recomanem passar-hi almenys una nit i dedicar bona part del temps a conversar amb els seus habitants i d’aquesta manera poder apreciar realment el que és aquesta comunitat ja que d’altra manera, visitant les illes en un tour organitzat, la impressió que el viatger pot emportar-se és errònia.
És cert que els Uros actualment viuen totalment del turisme però no són illes creades només per aquest fi sinó més aviat al contrari, la comunitat necessita del turisme per poder mantenir les seves illes i amb elles les seves costums i la vida que durant tants anys han mantingut, aïllats de la resta del món. Sense el turisme, es veurien obligats a marxar a viure a la ciutat i la seva cultura, així, acabaria desapareixent com ha passat amb tantes altres.
