El salar d’Uyuni és el destí turístic per excel·lència de Bolívia i no n’hi ha per menys, és un espectacle visual com pocs i per a nosaltres, la millor zona del país. És totalment imprescindible! Es tracta d’una extensió de 12.000km2 (una mica més gran que Qatar o Jamaica) de desert de sal amb una profunditat de 110 metres i 72 petites illes de terra i roca repletes de cactus gegantins.
El salar es va formar fa milions d’anys quan les plaques tectòniques Pacífica, Continental i Nasca van xocar creant els Andes, una part de l’Oceà Pacífic va quedar atrapat creant el llac un enorme llac d’aigua salada que després d’uns 10.000 anys va acabar assecant-se completament. La seva sal va quedar acumulada al subsòl formant el que avui en dia es coneix com a Salar d’Uyuni.
Les dues opcions més fàcils i comuns per visitar-lo són des d’Uyuni (Bolívia) o San Pedro de Atacama (Chile) tot i que també surten tours des d’altres ciutats menys conegudes com Tupiza. Parlem de tours per què és força complicat visitar-lo pel propi peu si es vol fer ruta ja que un cop a dins és molt fàcil perdre’s. No hi ha cap tipus de carretera ni senyalitzacions sinó que es circula per sobre la sal i són kilòmetres i kilòmetres de blanc nuclear sense cap referència obvia que ajudi a l’orientació. Trobar allotjament no és tampoc cosa fàcil ja que els pocs hostals que hi ha acostumen a estar reservats pels tour-operadors. Per veure’l i prou es pot llogar un cotxe a Uyuni (la ciutat més propera) entrar al salar i sortir-ne però realment recomanem l’experiència completa ja que, tot i que el salar és el plat fort, els altres punts a visitar dels tours de 3 dies també valen molt i molt la pena i és també una molt bona manera de passar d’un país a l’altre.
Nosaltres volíem aprofitar-lo per creuar cap a Xile i vam contractar el nostre tour amb Denomades que tenen molt bons comentaris i oferien opcions molt interessants tan pel tour d’Uyuni com després a Atacama. Vam acabar molt i molt contents.
Vam començar l’excursió que duraria 3 dies i dues nits des d’Uyuni en un jeep amb un conductor/guia i amb 4 viatgers més, vam arrancar a les 10:30 del matí cap al cementiri de trens, a les afores de la ciutat. Es tracta, tal com el seu propi nom indica, d’un terreny replet d’esquelets de trens abandonats des de fa més de 80 anys. És un lloc curiós i seria força fantasmagòric si no fos pels centenars de turistes que hi ha fent-se fotos per tot arreu que trenquen una mica l’encant del lloc.
Un cop vist, ja ens vam dirigir cap al salar. En cotxe s’hi arriba en pocs minuts però els primers kilòmetres no són com ens els imaginem. A l’època seca la sal es barreja amb la sorra que porta el vent i l’efecte visual queda tacat pel color marronós que agafa la sal; però passats uns minuts, salar endins, la sal es va tornant cada vegada més neta i blanca fins que arriba a tenir un blanc òptic que fa mal mirar directament. Les ulleres de Sol són indispensables! No vam tenir la sort de veure l’efecte mirall que es forma al salar quan plou però tot i així la magnitud dels milers de kilòmetres de sal creen un efecte visual difícil d’oblidar. Des del centre no es veu més que sal en totes direccions i es perd la noció de la distancia i la perspectiva dins aquest desert blanc, d’aquí les famoses fotos de perspectiva que no poden faltar.
Dins el tour es visita el primer hotel de sal que s’hi va construir. Avui en dia ja no opera com a tal sinó que lloga taules a les agencies per dinar. Tots els àpats estan inclosos als tours i els guies s’encarreguen de tot. Fora l’hotel es troba el famós “monument” de les banderes, un espai on alguns viatgers deixen banderes, normalment del seu país, i d’altres les busquen per fer-se la foto. Nosaltres vam trobar no una sinó dues estelades!
Tot seguit vam entrar en una de les poques illes que es poden visitar, Incahuasi (casa de l’Inca en quechua). És una muntanya rocosa emergent d’enmig el salar repleta d’una espècie de cactus que poden arribar a fer més de 4 metres d’alçada i amb unes vistes privilegiades des del cim. L’entrada costa 30 bolivians per persona (3.65€).
Vam acabar el dia, després de passar una bona estona enmig de la immensitat de la sal fent fotos i vídeos, alguns més graciosos que altres; veient la posta de sol encara dins el salar. Una de les postes de sol més especials que hem vist fins al moment en la que el sol es ponia enmig d’un oceà blanc sense fi.
Al dia següent després d’esmorzar a l’hostal de sal on vam passar la primera nit, ja fora el salar, vam gaudir de paisatges increïbles a la Reserva Nacional de la Fauna Andina Eduardo Avaroa (150 bolivians per persona, 18€) on el desert de Siloli, els volcans actius fumejant, les llacunes altiplàniques replenes de flamencs com la Laguna Hedionda, i d’altres llacunes de colors particulars com la Colorada, en la que l’aigua adquireix un color rosat molt intens degut als minerals que la seva aigua conté; fan de l’indret un lloc màgic d’una bellesa incomparable. El desert de Siloli, està replet de formacions rocoses que gràcies al pas dels anys i l’erosió del vent han anat agafant formes que et transporten directament a un altre planeta. La seva formació més famosa, l’Arbre de Pedra que és declarat monument natural, té una alçada de 5 metres i la seva particular forma l’ha fet famós mundialment.
El tercer i últim dia comença molt aviat, a les 5 del matí, per gaudir de l’espectacle de la sortida del Sol als Guèisers del Sol de Mañana. Sortides de vapor d’aigua a 90ºC que brota amb força des del subsòl volcànic i gràcies al fred del matí (-10 graus en un dia assolellat d’estiu) l’efecte s’intensifica. És espectacular passejar entre la multitud de guèisers amb vapor a tota pressió i forta olor a sofre. Tot seguit, es visiten les termes de Polques amb dues piscines d’aigua termal natural, una a 30 i l’altra a 40 graus centígrads. No és fàcil quedar-se en banyador amb el fred al cos quan s’està sota zero però un cop dins l’aigua calenta s’agraeix i molt! L’entrada a les aigües termals costa 6 bolivians per persona (0,70€).
De camí cap a la frontera, es visita el Desert Salvador Dalí que rep aquest nom degut a la semblança que les seves formacions rocoses tenen amb les obres de l’artista català, un paisatge surrealista i oníric. Després d’algunes llacunes més, la Verda i la Blanca situades als peus del Volcà Licancabur, frontera natural de Bolivia i Xile, va acabar la nostra aventura Boliviana i ja vam creuar cap a San Pedro de Atacama, Xile.
Cal avisar que la nostra experiència a les fronteres bolivianes no ha estat gens bona. Per entrar des de Perú cap a Copacabana ja ens van obligar a pagar unes fotocopies del passaport just a la botigueta del costat de l’oficina, però ara per sortir cap a San Pedro ha estat molt pitjor. Resulta que els agents de la duana per posar-te el segell de sortida et fan pagar 20 bolivianos com a “taxa de sortida”.
Una taxa que evidentment no existeix i que s’ho emporten directament cap a les seves butxaques. Una corrupció en la que participen també algun guies dels tours que ho saben i no diuen ni fan res al respecte. No és pel valor econòmic, que és molt poc, sinó pel fet. Nosaltres ja estàvem disposats a pagar-ho, de fet era quasi tot el que ens quedava abans d’abandonar el país, quan els hi vam demanar un rebut i els vam qüestionar una mica el fet de cobrar aquesta taxa quan per exemple a l’aeroport no es fa. Es van posar tant nerviosos i agressius que no ens van voler segellar el passaport. Vam insistir en que els hi pagàvem i no va ser fins al cap d’una bona estona que es van calmar una mica i ens van posar el segell de sortida, això sí, sense cobrar-nos. Per què serà? Si tothom si oposés no hi hauria aquesta classe de corrupció.
