Varanasi és sens dubte la pura essència de l’Índia. Tot el que teníem al cap abans de visitar aquest enorme país ho vam trobar aquí. El caos, la brutícia, les vaques literalment a cada cantonada, els carrers foscos i laberíntics però també els rituals, els temples i les seves ofrenes, les tradicions i les costums que aquí es fan més fortes i evidents que enlloc. És una de les ciutats sagrades pels hinduistes i segurament el xoc cultural més fort que un occidental pot tenir en el subcontinent.
Ja portàvem un mes al país quan vam arribar a Varanasi, un mes en el que no vam tenir massa xoc cultural. Ja anàvem mentalitzats, potser una mica massa. Però al arribar a la vora del Ganges per primer cop, veure les processons de familiars portant els seus morts cap als crematoris als peus del riu sagrat, tot recitant els seus mantres, ens va impactar. Per primer cop i després de quatre setmanes vam dir, ara, això és l’Índia que esperàvem.
No crec que calgui dir que Varanasi ha estat la nostra parada preferida del país. Cap lloc del món ens ha sorprès i deixat tant amb la boca oberta per raons culturals com aquest. Normalment les coses ens impacten per boniques, grans, modernes o centenàries; aquí no, aquesta ciutat impacta per si sola, per la seva força cultural i la seva energia. No és la ciutat en sí o els seus edificis, és el que hi passa a dins, la seva vida. Una vida que està més vinculada a la mort que a enlloc. I és que gent d’arreu del país ve a passar els seus últims dies a la ciutat sagrada per morir als peus del Ganges i ser cremat i llençat al riu.
És tant comú aquesta costum que hi ha hospicis arreu per tots els que venen a morir. Alguns privats, d’altres que funcionen amb donacions pels que no tenen prou recursos. Compte però amb les donacions, hi ha moltes estafes al voltant del riu i sobretot pels crematoris, hi ha molts nois que amablement t’expliquen com funcionen els crematoris i acaben demanant que facis una donació per l’hospici. Les donacions reals provenen dels temples i organismes governamentals, mai de les botiguetes locals.
Ens vam allotjar als peus del Ganges, al costat del ghat principal Dashashwamedh; en el Palace on Steps, un hotel molt senzill i que d’estar ben cuidat estaria molt bé, però per ser sincers li falta una bona mà de neteja i serveis. Això sí, la nostra habitació no podia tenir millors vistes, un balcó privat que donava directament al Ganges des del que podíem veure tota la vida al voltant del riu. Recomanem al 100% allotjar-se el més a prop del riu possible ja que és aquí on hi ha tota la vida espiritual.
Cada vespre a les 18:45h al Ghat Dashashwamedh es fa el Ganga Aarti, un ritual hinduista per honorar el Ganges, que per ells és tan sagrat que es considera un Déu. És realment espectacular veure la quantitat de fidels que hi acudeixen dia rere dia. És fa el mateix cada matí a les 5 al Ghat Assi.
Varanasi s’ha de caminar riu amunt i riu avall i no està de més agafar un bon guia per poder entendre tot el que passa, que no és poc. Sempre es pot xerrar amb els locals que normalment estan encantats de compartir les seves tradicions, de fet, vam trobar que els hi agrada molt que els turistes els preguntin i s’interessin per la seva cultura.
En els crematoris, que estan a peus del riu i totalment a l’aire lliure, et reben molt bé si t’acostes a mirar. Una cosa que per nosaltres és tan íntima, per ells es fa davant de tothom i no hi ha més restriccions que no gravar ni fer fotos, simplement per respecte. Amb el guia, a part de visitar els diferents ghats i crematoris, vam anar a visitar la zona més antiga de la ciutat i també diferents temples, dels que destacaríem el Golden Temple. Un dels temples hindús més famosos del món, dedicat al Lord Shiva.
El guia però ens va fer la jugada del turista, cosa que el va deixar automàticament sense propina, i ens va portar a comprar ofrenes, segons ell obligatòries per entrar al temple, a un lloc pensat només per a turistes on també et guarden les motxilles dins de taquilles, ja que no es pot entrar res més que la cartera.
Com estranger, per entrar al Golden Temple has de registrar-te a una oficina de turisme que hi ha a l’entrada i et fan comprar ofrenes tres o quatre vegades més cares del seu preu real. Aquestes coses desvirtuen completament tota l’espiritualitat i sentit del temple i és una pena que els mateixos guies turístics siguin còmplices. Un cop compres l’ofrena i et fas el permís, t’assignen un guia per poder entrar. Més que un guia és un vigilant ja que no expliquen res, de fet el nostre ni tan sols parlava anglès.
El temple és digne de veure i, tot i que el nostre “guia” ens posava pressa, vam fer la volta tranquil·lament observant com els fidels feien ofrenes i després s’asseien tranquil·lament, molts a dinar i passar el dia dins el temple.
Hi ha varis crematoris, tots a la vora del riu, i en el més gran es cremen més de 200 cossos al dia. És impactant veure el procés. Els familiars porten el cos del difunt pels carrerons del casc antic (on no hi poden passar cotxes) fins al crematori, on es posen en cua fins que hi hagi una foguera lliure. Quan arriba el seu torn endinsen el cos, embolicat, al Ganges per últim cop per treure tots els pecats, es col·loca sobre una pila de fustes i, el familiar més proper, va a encendre la foguera amb el foc etern, una flama que porta centenars d’anys encesa i mantenen viva dia i nit.
Amb el foc etern ja a les mans, es fa cinc voltes al voltant del cos i s’encén la foguera per iniciar la incineració. Els cossos triguen unes tres hores en cremar. Un cop cremat, les cendres s’apilen barrejant les de diferents difunts i les llencen al riu dins una zona delimitada en la que 2 metres riu avall, uns altres treballadors busquen i re busquen dins l’aigua per trobar joies o objectes de valor amb els que s’han cremat els cossos. Increïble!
Ens va impactar molt que només els homes tenen permès assistir al crematori dels seus essers estimats. No hi ha cap dona. Segons ens van explicar, van prohibir-hi l’accés a les dones quan enmig d’un crematori una vídua desesperada va llençar-se a la foguera on estaven cremant el seu marit. Després de preguntar directament als assistents de varis funerals però l’explicació més comú era simplement que les dones no hi poden participar per que no està permès plorar durant el crematori, per que els plors afecten negativament l’ascens de l’ànima del difunt i per ells, les dones són més dèbils i no són capaces d’aguantar el plor. Sí, per desgràcia, és una de les societats més masclistes i misògines que hi ha i les dones hi tenen un rol molt limitat.
No tothom es pot incinerar, però; als animals, les dones embarassades, els nens, els que han mort picats per una cobra i els leprosos, se’ls embolica i lliga amb roques pesades per llençar-los directament al riu. De tant de tant, algun dels cossos surt a la superfície. Nosaltres en vam veure dos.
El Ganges és el centre de la vida a la ciutat, allà es dutxen i renten les dents, renten la roba, es beneeixen, recullen aigua per beneir casa seva o fer donacions al temple, els nens hi juguen i s’hi refresquen, llencen els morts… ho fan tot. Vam fer a través del nostre hotel i organitzat per Travel Sense India, un passeig a la sortida del sol d’una hora amb barca de rems pel riu. És una activitat que s’ha de fer sí o sí per veure com desperta Varanasi. Vam convidar al Ramon, un català que vam conèixer al tren d’Agra cap a Varanasi i amb el que vam compartir aquests dies a la ciutat sagrada i vam fer molta amistat.
El Marc i el Ramon van atrevir-se a banyar-se a les aigües del Ganges, i fer el holi dip, capbussar-se tres vegades dins el riu per purificar el cos i l’ànima. No sé si es van purificar massa però van sortir ben llefiscosos i amb una olor estranya. El fons del riu està ple de roba i coses varies, que de fet, és millor no saber què és. No hi ha cap problema en que els homes ho facin en roba interior, pràcticament tots ho fan així, però les dones mai no juguen sota les mateixes regles, així que jo em vaig quedar a la barca.
Aquí a Varanasi vam gaudir d’una experiència que ens va encantar i és que la start-up india Authenticook, ens va convidar a provar els seus serveis. Aquesta empresa organitza sopars per turistes a casa de locals. Ens va semblar una idea genial i ens vam apuntar en seguida. Vam anar a casa la Richa, una professora d’anglès encantadora que vivia amb els seus dos fills i el seu marit. No només ens va preparar un sopar espectacularment bo sinó que vam poder-lo cuinar amb ella i compartir una molt bona estona. Un experiència molt recomanable que a més a més d’ensenyar-te a cuinar menjar típic del país i obrir-te les portes de casa seva, també et dona l’opció de parlar de temes d’actualitat i culturals amb gent local, cosa que et dona un punt de vista molt propi. Una experiència genial!
