Si teníem ganes de repetir una ciutat durant aquests dos anys de viatge pel món, era Pequín. La capital de la Xina va ser casa nostra durant tot un any sencer, de l’estiu del 2013 al 2014, i ara cinc anys més tard volíem recordar un de les millors èpoques que hem viscut sense cap mena de dubte.
Tornar a Pequín ha estat una dosis constant de nostàlgia, d’aquelles que entren per vena dia rere dia al recordar la gent i tot el que va suposar aquell any. Ens hem dedicat a passejar pels llocs que més freqüentàvem, menjar allò que més ens agradava, en els restaurants que solíem anar a dinar o a sopar i hem aprofitat per passar una estoma amb un parell d’amics que encara viuen allà, en Safar i la Iana.
Hem trobat la ciutat força canviada, molt més semblant a una ciutat europea que a qualsevol asiàtica. Ha perdut aquell toc xinès que ens agradava i ha evolucionat molt més del que esperàvem. Ja no hi han les parades de menjar al carrer on compràvem el sopar, molts carrers estan arreglats amb les voreres perfectament construïdes i el que més ens ha sobtat és que no cal portar diners en efectiu a sobre, absolutament tot es pot pagar amb el mòbil i amb l’aplicació del WeChat. Des del metro fins al taxi passant per tots els restaurants o botigues, fins i tot en el mercats o en les parades més senzilles.
Una de les coses que teníem més clares era anar a menjar al nostre restaurant preferit, m’atreviria a dir que de tot Àsia. El Musul, a la sortida de metro de Zhizhunlu, anàvem a menjar dia si dia també i ara quan hi hem tornat hem trobat una cosa totalment diferent. Ja no està ubicat al mateix local sinó al de davant i és tres o quatre vegades més gran que abans. El que no canvia és el menjar que fan, igual de bo que sempre amb el seu plat estrella: Gongbao Ji Ding. Vam anar-hi un parell de cops i no vam poder resistir a menjar aquest plat de pollastre amb ceba i cacauets mesclats amb una espècie de salsa agredolça.
Beihang, la universitat on vivíem, també ha canviat. Ha perdut els mercats i les parades al carrer però queda el restaurant on anàvem a menjar el plat més famós de la xina, el Beijing duck o ànec Pequinès. És el lloc on més ens agrada amb diferència i es troba a dins mateix del campus, una autèntica delicatessen.
La nostra estada a Pequín ha estat la zona de Sanyuanqiao, on s’agafa el tren que va directa a l’aeroport. Estàvem a 15 minuts caminant de l’estació de metro en un hotel molt agradable, el Cendre Hotel. La veritat és que les habitacions eren molt còmodes, amb una decoració més aviat minimalista recordant els hotels boutique que tan ens agraden. La nostra experiència AQUÍ.
La penúltima nit vam voler fer el nostre sopar romàntic al restaurant The View 3912. Un restaurant amb unes vistes increïbles a la ciutat i concretament a l’edifici més alt de la Xina, el gratacels China Zun de 528 metres.
Per nosaltres el millor del restaurant no eren les vistes sinó el seu menjar. Una combinació perfecte de cuina elaborada de fusió amb productes de qualitat i internacionals. No era menjar xinès sinó més aviat occidental amb uns plats sofisticats i molt elaborats. El xef ens va preparar un menú completíssim amb un maridatge de xampany i vi per cada plat. Per començar, el plat de la casa i el més sorprenent: una caixa de puros Cohiba amb un puro de foie a dins. També vam menjar gambes desconstruïdes, sopa de trufa i bolets, un albercoc amb petazetas, peix amb curri i maduixes, i com a plat principal un carn de Wagyu espectacular. Tot un espectacle de sopar amb un menjar i unes vistes espectaculars en un local ben elegant.
Un dels dies vam anar a la zona de Wudakou, on solíem sortir de festa o a prendre una copa. Allà treballava l’Estel en una acadèmica però ja no hi ha rastre d’ella, s’han mogut a una altre part de la ciutat, a Sanlitun. Aquesta és la zona amb més ambient, sobretot de nit on hi ha un gran centre comercial ple de botigues, bars i restaurants. L’última nit vam fer el sopar de comiat aquí, a un restaurant que no havíem anat mai i ens va encantar, el Hulu. Amb diferents ambients, una llum tènue i música de fons ens van preparar un menú completíssim per tres ja que també va venir la Iana. Diferents entrants com una amanida gegant on hi havia de tot, mini hamburgueses amb salsa de trufa, patates i moniato fregit, salmó fumat i una taula d’embotits. Tot seguit ens van portar els plats principals, primer una cassola d’arròs amb marisc, molt semblant a un risotto amb gambes, cloïsses, musclos, sèpia i calamar i per si fos poc després tires de carn de vedella cuinades al punt amb ximixurri i amb un bol de bolets per acompanyar, una passada!
Un menú completíssim que ens va encantar, a més de un maridatge de vi i cava durant tot el sopar. Els postres no es van quedar gens curts: un suflé de xocolata blanca i un altre de xocolata negre amb una mica de licor a dins, un pastís de diferents xocolates i un mousse de mango. Ens van tractar de meravella i no va faltar un xupito de limoncello abans de marxar, un lloc que de ben segur hi tornarem anar.
Ja coneixíem tots els llocs interessants de la ciutat de Pequín després de passar-hi un any però si que ens havia quedat una cosa pendent: anar a la part més oblidada de la Gran Muralla Xina, la part que no està reconstruïda. Vam decidir fer un dels treks que més ens han agradat i que recomanem amb els ulls tancats, el trajecte de Jiankou a Mutianyu.
Jiankou – Mutianyu (5h)
Aquest tram combina dues parts de la Muralla Xina, el primer és Jiankou el qual no està reconstruït i és el tram que més és gaudeix. No hi ha pràcticament ningú així que és pot tenir el privilegi de caminar per sobre la muralla a soles, entre mig de les roques caigudes i els arbres i matolls que han crescut amb el pas dels anys. En aquest tram es camina durant dues hores en direcció est fins a Mutianyu, un tram completament reconstruït amb forces turistes però interessant de veure com era antigament la Gran Muralla Xina amb les seves torres de vigilància.
Per fer aquest trekking es necessita certa forma física i un bon calçat ja que s’ha de caminar durant dues hores amb molta pendent des de la zona de Front Jiankou fins la pròpia muralla. Un cop s’arriba a Jiankou no s’ha de pagar entrada i si es va caminant fins a Mutianyu ningú demana el tiquet per sortir, així que surt completament gratis.
Com arribar
- S’ha d’agafar el bus 916 Express que surt des de l’estació de busos de Dongzhimen. Aquest bus costa 12 RMB i al cap d’una hora llarga s’ha de baixar al poble de Hairou a la parada de Beida Street.
- Des d’allà s’ha d’agafar un taxi fins a la zona de Front Jiankou, que queda passada l’entrada a la muralla de Mutianyu. (50 RMB)
- A Front Jiankou hi ha un restaurant ple de piscines amb peixos a dins on els locals van a menjar allò que pesquen. Al final de tot, al costat d’una d’aquestes piscines hi ha una escala de fusta amb indicacions cap a la muralla.
- S’ha de seguir durant dues hores les cintes de colors que hi ha durant tot el camí. Es molt fàcil i no té pèrdua, inclús està indicat a l’aplicació de MapsMe.
- Un cop a dalt s’ha de caminar cap a l’est (cap a la dreta amb la muralla de cara) i gaudir de les increïbles vistes. És sens dubte una de les millors experiències a Xina.
La resta de dies a Pequín han estat tranquils passejant pels llocs que més ens agraden. Un d’ells la zona de Houhai, el llac central de la ciutat ple de vida local on es pot donar una volta, menjar plats locals i veure els hutongs que hi ha al costat. A l’hivern és molt divertit anar-hi i patinar sobre el llac congelat.
Ens havien encarregat quatre coses que vam anar a comprar al Mercat de la Perla, totalment canviat i res a veure amb el que coneixíem nosaltres. Allà al costat està el Temple de Cel el qual vam anar a visitar sota una calor asfixiant.
En definitiva han estat uns dies tranquils i molt emotius al tornar a la que va ser casa nostra durant un temps. Es fa difícil veure com canvien los coses amb el pas del anys i com cada cop queda menys gent coneguda a la ciutat. Pequín val molt la pena, amb grans atraccions històriques i culturals a la que recomanem al menys dedicar-li 4 o 5 dies, això sí, s’ha de menjar sempre la seva gastronomia local, que a nosaltres en encanta.
