Els safaris enganxen i nosaltres encara teníem ganes de més. Així doncs vam marxar de Yala per anar cap a Udawalawa, un dels parcs nacionals del país conegut pels seus safaris amb elefants.
El mateix dia que vam arribar, sobre les tres de la tarda, vam pujar en un 4×4 del amics de Kuma Safari Lodge per fer un safari nosaltres dos sols pel parc natural. L’entrada és igual de cara que Yala i molta gent opta per escollir Udawalawa en comptes del primer.
El safari no va estar malament però les inevitable comparacions amb el de Yala que acabàvem de fer ens va donar la sensació de que fos molt més pobre. És veritat que vam veure cocodrils, moltes aus i galls d’indi salvatges però l’atracció principal eren els elefants i en vam veure molts.
Ens vam acostar moltíssim i, un d’aquests moments una família va venir cap el nostre jeep i es van posar a menjar just a davant. Estaven tan a prop que els podíem tocar amb el braç estirat i ens va encantar. La pena va ser que en tot moment estàvem envoltats d’altres jeeps, molt més que a Yala i òbviament matava tot l’encant. El conductor seguia tota l’estona altres 4×4 i en cap moment vam poder gaudir del safari sols, una pena.
Com vam acabar relativament tard aquella nit vam dormir just a l’entrada del parc, Kuma Safari Logde, tenen una guesthouse amb varies habitacions senzilles i còmodes per poder-se quedar amb bon wifi però sense esmorzar.
Nosaltres personalment recomanem Yala abans que Udawalawa si només es pot fer, per temps o diners, un dels dos safaris. El primer motiu és que a Yala hi ha la possibilitat de veure lleopards com atracció principal i a Udawalawa no. Personalment vam trobar més gent i aglomeracions a Udawalawa i això fa perdre aquella part més salvatge que podria tenir.
Una de les coses més destacades és que en el primer ens vam allotjar a dins del parc, en tendes gran adaptades com si fossin bungalows, amb una experiència molt més viva i real d’estar envoltats d’animals salvatges i de poder fer un altre safari per la tarda mentre que en el segon ho vam fer en el poble, en una guesthouse més a fora del parc.
Ja de camí a la nostra següent parada, la costa sud de Sri Lanka, per un dels pobles que havíem de passar amb el nostre Tukie vam veure com feien una celebració en una casa particular. Ens vam parar a la carretera per veure que feien i enseguida vam intuir que era un casament. Doncs no va passar ni un minut quan ens van veure allà parats i ens van convidar a passar. No ens ho vam pensar ni mig segon, vam aparcar, vam deixar les motxilles a dins i vam entrar.
Òbviament tothom ens mirava, érem els únics estrangers i en aquell moment estaven servint esmorzar per tots els convidats. Ens van convidar a seure per esmorzar i ens van presentar els nuvis que estaven reben a la gent amb els seus vestits tradicionals.
Hi havia pocs que parlaven angles i ens anaven explicant temes culturals del casament. Era la casa familiar de la núvia, on feien primer la celebració i al cap de dos dies ho feien al poble del nuvi. Tenien un càtering amb un bufet de menjar local i tradicional que tothom s’anava servint i seient a unes taules habilitades dins d’una carpa. El fet és que vam entrar pel matí a esmorzar, ens vam quedar parlant amb la gent i ens va donar l’hora de dinar. No vam marxar fins al cap de 4 o 5 hores després d’un bon tiberi i de viure de primera mà un fet tan cultural com és un casament. La gent encantadora no volia que marxéssim però ja se’ns feia tard. El segon casament del viatge després del de Myanmar, un dels punts forts de viatjar amb el propi tuk-tuk i poder parar on i quan es vulgui.
